Així, tot i que la religió oficial de l’Estat era la cristiana, aquesta no va prohibir ni radicalitzar la seva posició respecte als actes d’homosexualitat, tal i com s’havia produït al llarg dels últims períodes de l’Imperi Romà. La primera esglèsia cristiana no va fer una sistematització ni una negació de les conductes homosexuals, ans al contrari ens trobem amb casos específics d’homosexuals dins el si de l’Esglèsia Oriental sense que això afectès al seu status i reconeixement. Per tant, es pot afirmar, i això es veurà encara amb més claredat quan abordem l’Europa Occidental del moment, que l’homosexualitat va ser una qüestió abordada a partir del poder estatal, no pas pel laic. La legislació referent als casos homosexuals en el cas de l’Imperi Bizantí no va ser especialment repressiva i sovint s’adreçava a meres recomendacions, sense gran casos de sancions: la més prohibitiva i dura va ser l’any 741, on es deia que “Los culpables de impudicia serán castigados con la espada. Pero si la parte pasiva tiene menos de doce años, será perdonada, pues su edad es clara indicación de que no se percataba de lo que estaba sufriendo.”.
Pel cas oriental, tenim que la primera legislació que aborda de forma negativa la qüestió de l’homosexualitat ve l’any 533, set anys desprès de la coronació de Justinià I, conegut com un dels grans emperadors legisladors de tot l’època bizantina (cal recordar, per exemple, la realització del Corpus Iuris Civilis, que comprèn la realització legislativa del Digesto, les Pandectes, les Institucions i les Novel·les, que tindrà una base romana però compilarà la tradició cristina i també oriental i serà la base per a la futura legislació medieval). És en aquest moment en que es regulen les sancions contra actes d’adulteri fins arribar a la pena de mort: l’homosexualitat també s’inclou en aquesta legislació, però no pas d’una forma especial, sinò dins d’un seguit d’actes considerats adulterins. Per tant, es tractada al mateix nivell, per exemple, d’una pràctica adúltera heterosexual.
Es veu una posterior repressió també dins el propi regnat de Justinià I i de Teodora (la qual exercia un poder equivalent al del seu marit, ja que la seva influència i decisions s’estenien a tots els nivells de la política imperial), però sembla que per la pròpia font que ens serveix per a l’època, els escrits en grec clàssic, llengua oficial de l’ Imperi Bizantí, de Procopi de Cesarea, l’homosexualitat va ser una acusació no pas legislativa, sinò política: és a dir, va ser motiu repressiu per a aquells sectors polítics no afins a les realitzacions de Justinià i Teodora del circ, constituit com l’espai de reunió política a l’Imperi d’aquella època, i que es trobava dividit per les faccions de verds (partidaris del monofisismo i per tant més allunyat de la política d’homogeneització religiosa ortodoxa que proposava l’emperador) i els blaus. Així, Procopi ens assegura que aquest van ser represaliats acusats pels emperadors per diversos actes, entre el quals els d’homosexualitat, molt dels quals van ser refusats per l’opinió pública. També va afectar a alguns casos dins del sector eclesiàstic, però sempre amb aquest objectiu d’eliminar als seus adversaris o contraris ideològics i polítics, com és el cas d’aquest exemple:
“Entre ellos se hallaba Isaías de Rodas, que había sido prefectus vigilum de Constantinopla, y Alejandro, el obispo de Dióspolis, Tracia. Fueron llevados a Constantinopla por orden imperial,sometidos a juicio y destituidos por el prefecto de la ciudad, quien castigó a Isaías con el exilio tras someterlo a severas torturas, y a Alejandro con la ridiculización pública, tras castrarlo. Poco después de esto, el emperador ordenó que se castrara a todos aquellos que resultaran culpables de actos homosexuales.”
De fet, trobem fins i tot casos d’emperadors amb forta conducta homosexual, la qual cosa no constituïa un impediment per al sistema de successió. És especialment interessant el cas de l’emperador Basili I (867-886), el qual va ser el fundador de la dinastia macedònica però que va poder arribar al poder de forma peculiar, ja no nomès perquè va ser l’instigador de l’assassinat del qui el va precedir, l’emperador Miquel III. De fet, aquest últim l’havia anomenat coemperador abans del sucès degut, segons les seves pròpies paraules, al “gran amor que Basili em profesa”. S’intueix una unió d’afecte entre l’emperador i el seu successor imposat, que començà justament perquè Miquel III va fixar-se en ell i “se percató de la excepcional belleza de éste, se aproximó al abad y le preguntó “si podían entregarle a él ese muchacho”. Se lo llevó a palacio y le concedió el cargo de compañero de alcoba”. [Antapodosis, Liudprande de Cremona]. Així, els documents oficials ens relaten aquest ascens de Basili, que ja s’havia unit en dues ocasions anteriors amb altres homes: la primera fou amb Nicolau de l’esglèsia de Sant Diomedes; la segona amb Joan d’Acaia, fill de la vídua Danelis, que va insistir per a què s’efectuès la seva unió i que desprès, en el moment en què Basili va ser emperador, va ser tractada com un membre de la familia imperial fins i tot desprès de la mort d’aquest. Així doncs, veiem com aquestes pràctiques eren generalment acceptades i esteses en un moment tan tardà com és el segle IX, i que fins i tot serviren en aquest cas per a l’ascensió al poder.
Hem vist anteriorment l’existència d’unions homosexuals amb homes de diversa categoria, fins i tot de l’esglèsia (tot i que aquesta conducta serà posteriorment encara més reprimida, tal como ocorre a l’occident europeu, a través especialment de la Regla de San Benito). Aquestes unions fins i tot es reflexaven en la vida de sants, com va ser el cas de Sergi i Bacus, que foren el testimoni cristià d’unions entre homes i que està extensamente analitzat per les obres de John Boswell. Aquestes unions homosexuals eren un tipus d’unió reglamentada a Orient i eren la consecución d’una tradició d’arrel romana, conegudes com cerimònies “d’agermanament”, però que eren considerades per la tipologia i les conseqüències legals com equivalents a les unions matrimonials heterosexuals (comportaven una unió parental i de béns, que seguia després de la mort d’un dels conjugues; i fins i tot eren reconegudes pels propis familiars d’ambòs contraients i pels seus descendents). Aquest tipus d’unions es donaren al llarg de l’Imperi Bizantí, i també en trobem casos a l’Europa Occidental, tot i que en menor mesura. Aquestes es troben recollides en diverses manifestacions legals, de les quals destacaré un tractat de dret del segle XI on el manifesta que “les unions entre persones del mateix sexe son unions de persones, i a elles únicament poden presentar impediments per al matrimoni, no els altres membres de les seves families”. Per a finalitzar aquest apartat, és convenient testimoniar com aquestes unions ens han deixat petjada testimonial, no nomès a la legislació bizantina, sinò que en conservem nombrosos exemples del procediment pel qual es consumava aquest ritual i aquesta unió: el que segueix està datat a Grècia, al segle X, i correspon a la plegària per a la unió de dos contraents:
“¡Oh, Señor!, nuestro Dios, que has hecho la humanidad a tu imagen y semejanza y le has dado poder sobre toda carne imperecedera, y que aprobaste que tus santos y apóstoles Felipe y Bartolomé se convirtieran en pareja uno del otro, no unidos por la naturaleza, sino por la unidad del Espíritu Santo y en la modalidad de la fe, tú que consideraste a tus santos y mártires Sergio y Baco dignos de ser unidos, bendice a tus siervos. N. Y N., no unidos por la naturaleza. Y concédeles amor recíproco y que permanezcan libres de odio y escándalo todos los días de su vida, con ayuda de la Santa Madre de Dios y por siempre virgen María. Porque a ti corresponde toda gloria, honor y adoración”
1.2 L’homosexualitat a l’Europa Occidental
L’Europa Occidental va sofrir una evolució completament diferent respecte a la seva nova forma d’organització: tot i que es va mantenir amb força el substrat de caire romà i la seva població, la societat va experimentar un seguit de canvis de vital importància per al seu posterior desenvolupament ideològic i cultural. El primer que s’ha de tenir en compte és que el complex model urbà romà va decaure de forma estrepitosa; el desgavell de l’estructura urbana, procliu per a l’expansió i l’intercanvi cultural i que havia sigut clau per al desenvolupament de cultura homosexual a l’Antiguitat, desaparegué, i amb ella la presència de literatura i expressió gay de forma substancial. La segona raó serà la introducció del modus vivendi i operandi de les tribus germàniques que van introduïr-se a diferents territoris i es convertiren en el nou model polític i territorial per sobre de les estructures romanes però incorporant-ne noves estructuracions alhora: aquest fet es veurà en les legislacions, que volen reorganitzar i regular la vida social, i moltes de les quals també faran esment a la qüestió homosexual.
1.2.1 El cas d’Hispània
A l’altra banda del Mediterrani, la situació era més complicada per a l’homosexualitat. L’arribada de diverses onades consecutives de tribus germàniques (sueus, vandals, alans, i finalment els visigots) comportà una reorganització territorial d’Hispania en diversos regnes de forma convulsa i contínua, molts dels quals també incorporaren noves legislacions i nous poders com s’acaba d’esmentar a la introducció general del període. De tots ells, els que tingueren una influència molt més forta, un estat polític millor constituït i per tant, una reglamentació i exportaren el seu mode social varen ser els visigots, els quals van arribar a la Península cap a l’any 456, i per la força militar, aconseguiren el control de la gran part territorial després de conflictes amb els regnes que s’havien format a la Península amb anterioritat. Així, després d’establir la capitalitat a Toledo, la conquesta territorial es va fer efectiva desprès de la confrontación amb els sueus de la zona nord-oest, i dels territoris bizantins de la conca mediterrània del llevant i el sud. Així, podem veure que aquestes convulsions van ser força contínues, la qual cosa es significativa, ja que els visigots van crear una societat preeminentment diferent i que contrastava amb la población auctòctona: tot i que comptaven amb ciutat importants, la base era una concepció rural i agrària; però, a més, les diferències van continuar fins i tot després del domini territorial, sobretot per la divisió entre arrianisme i catolicisme (cal recordar que no es convertiren fins la tardana dada de 589). En definitiva, la societat visigòtica intentà ser una d’estable i consensuada, sobretot a través del pes de les armes i de les lleis i l’establiment d’una monarquia forta, trets amb els quals la població no es va identificar de forma clara.
Aquests fets són significatius pel cas de l’homosexualitat, ja que tot i que és dins l’Hispània visigòtica on es va donar una legislació més dura enfront d’aquesta, la seva aplicació no contrastava amb la seva duresa, degut a que l’aplicació reial de les lleis escapava en moltes ocasions a la regularitat de les disposicions legislatives. Així tenim que és en aquest context on es donà al regnat de Xindasvint, el 650 la pena de l’homosexualitat era la castración dels acusats. Tot i això, tenim dues dades força reveladores respecte a la resistència d’aquestes aplicacions: la primera, els testimonis que deixen la constància d’haver subornat a les autoritats judicials, en el que seria una pràctica comuna; la segona i encara més important, és que al llarg de la seva legislació, i degut també a altres motius, la reialesa es topà amb la negativa o la indiferència de l’altre gran poder, que era l’eclesiàstic, fet que mostrà la real debilitat d’aquesta legislació. La postura de l’Esglèsia, de fet, no va ser contundentment prohibidora en cap moment de conductes homosexuals, sinò que deixà força permeabilitat a aquestes realitats, malgrat la pressió de la reialesa per a obtenir un recolçament i legimitat sobre les seves aplicacions i legislacions per part de l’altre braç del poder i del domini social: nomès ho aconseguí en el cas de casos homosexuals entre els clergues, que segons el dret eclesiàstic no eren punits amb la castració sinò amb l’excolmugació i l’exili.
Malgrat aquest fet, l’homosexualitat es va veure perjudicada pels canvis socials: tot i que no reprimida oficialment i de forma continuada, tampoc es pot dir que estigués a la palestra ni que desenvolupés un seguit d’escrits o manifestacions en cap ámbito dins l’àmbit cristià de la Península, ni tan sols el literari o l’artístic: en general, en aquesta época i en les consegüents va quedar soterrada, en un segon plànol, el qual propicià que les veus que s’alçaven contra d’ella cada cop tinguessin més força. Tot i això, comptem amb un corpus documental de legislació referent a la unió patrimonial de dos varons, on s’especifica sempre que el patrimoni és compartit i no per raons econòmiques o comercials, sinò que desprenen un caire d’afecte mutu; aquesta documentació pot interpretar-se com la introducció de noves formes jurídiques a Hispània pel manteniment de les unions “d’agermanament” abans comentades pel cas bizantí. Un exemple ben especial per la seva data, la seva localització (datat al segle 1031 a la vila de Celanova, situada a l’actual província d’Ourense) i perquè refereix que un dels dos contraients és propietari d’una esglèsia, el que ens vinculà aquest amb l’institució (tot i que no s’especifica la seva funció), és el que segueix:
"Nosotros, Pedro Didaz y Munio Vandiles, pactamos y acordamos mutuamente acerca de la casa y la iglesia de Santa María de Ordines, que poseemos en conjunto y en la que compartimos labor; nos encargamos de las visitas, de proveer a su cuidado, de decorar y gobernar sus instalaciones, plantar y edificar. E igualmente compartimos el trabajo del jardín, y de alimentarnos, vestirnos y sostenernos a nosotros mismos. Y acordamos que ninguno de nosotros de nada a nadie sin el consentimiento del otro, en honor de nuestra amistad, y que dividiremos por partes iguales el trabajo de la casa y encomendaremos el trabajo por igual y sostendremos a nuestros trabajadores por igual y con dignidad. Y continuaremos siendo buenos amigos con fe y sinceridad, y con otras personas continuaremos siendo por igual amigos y enemigos todos los días y todas las noches, para siempre. Y si Pedro muere antes que Munio, dejará a Munio la propiedad y los documentos. Y si Munio muere antes que Pedro le dejará la casa y los documentos"
Ara bé, Hispània és un territori ben interessant per a l’estudi de l’evolució de la cultura homosexual ja que fou aquí on es va conjugar una situació que no va ser possible a cap altre lloc d’Europa: parlo de la presència d’una cultura no cristiana, la musulmana, que revolucionà tots els àmbits a partir de la seva introducció i conquesta de l’any 711, que perdurà fins la fi de l’època medieval l’any 1492. Tot i que els darrers segles aquesta cultura es veurà reduïda i constreñida cada cop més, la seva emprenta i la magnificiència de la seva civilització contrastà amb les primeres andadures d’Hispània a l’Edat Medieval. Així, Al-Andalus es va establir com l’únic reducte musulmà a Europa, el qual es materialitzà en una societat conformada a partir de grans nuclis urbans com ara Córdoba, que serà la ciutat més important i amb major població i influència de l’època; València, Saragossa, etc.). Aquest renaixement de la cultura urbana afavorí la presència de l’homosexualitat de nou a la societat medieval andalusí, una presència tan clara que fins i tot va ser reflexada a escrits fora de la Península, on no es denuncia l’acte homosexual en si, sino la mescla entre cristians i musulmans. Trobem casos documents de parelles homosexuals d’ambues cultures i estaments, unides en una unió legislada i acceptada: el cas més significatiu és el de la unió del poeta ar-Ramadi (917-1012), que destacà pel seu lirisme compositiu i que va arribar a consumar la seva unió amb una cerimònia cristiana, en la qual abraçà el cristianisme.
Aquest fet suggereix un constant contacte i relació entre ambdues cultures, les quals acceptaven l’homosexualitat en aquests territoris. Unes relacions regulades i cotidianes i que queden constatades en diversos exemples, que passen de califes i reis com al-Mutamid, rei de Sevilla al segle XI, que es va enamorar del seu patge, al qual «hice mi esclavo, pero la humildad de su mirada me convirtió en su prisionero, de tal modo somos ambos y al mismo tiempo esclavo y señor uno del otro»; fins a casos de prostitució homosexual, tot i que aquesta havia sigut prohibida amb anterioritat, i que segons afirma Eisenberg, era millor pagada per una clientela d’alt status. Aquesta proliferació de les actituts homosexuals arribà a altres àmbits, com ara la literatura andalusí, on molts poemes es basaven en tot tipus de temàtica homosexual, des de l’amor idílic a les de caire sexual. Un exemple és aquest poema del segle XI atribuit a Mar-Saul, amb el qual tancaré aquest apartat:
De ojos bellos como David,
me ha matado como Uriah.
Él ha encendido mis pasiones
y consumido mi corazón con fuego.
Por él yo he sido dejado
sin entendimiento y juicio
¡Llorad conmigo avestruces,
gavilanes y halcones!
El amado de mi alma me ha matado
¿Es esta una sentencia merecida?
Por él mi alma está enferma,
confundida y anhelando.
Su palabra sobre mi corazón
es como rocío sobre tierra seca
¡Arráncame del abismo de la destrucción
cuando me pierda en el infierno!
1.2.2 L’homosexualitat a la resta de l’Europa Occidental
Pel que fa als primers segles després de la caiguda de l’Imperi romà, moltes de les regions europees van seguir l’esquema que s’ha apuntat pel cas visigòtic a la Península Ibèrica: la concentració de nous poders d’arrel “germànica” (tot i que sabem que molts d’ells també eren d’arrel asiàtica) comportà la declinació de la cultura urbana cap a una progressiva ruralització social. Aquest momento d’in-pass es va veure protagonitzat per una reestructuració de les estructures socials i politiques, combinant els elements romans amb els germànics: es produí, per exemple, una nuclearització de l’estructura familiar, i un recel sobre altres formes de relació extramarital, entre les quals es va veure resentida l’homosexualitat ja fins i tot als segles III-IV. Les estructures germàniques no negaven la presència d’actituds homosexuals, i segons les teories de Boswell, era motiu d’escarni o burla el trobar un home “passiu” sexualment, dins d’una societat agressiva i violenta: els insults contra aquest tipus de passivitat es recullen a la literatura germànica. Malgrat això, no queden testimonis clars d’actes homosexuals, però el que es el més important, totes les legislacions de l’època o be ignoren o no esmenten qualsevol punitat respecte altres homosexuals, i les que es conserven, semblen ser una excepció. La inexistència de legislació clara suggereix una certa llibertat d’acció respecte a les pròpies actituds sexuals en aquest primera etapa de l’Edat Mitjana.
De fet, l’únic ámbit d’associació de conductes homosexuals semblà ser l’àmbit eclesiàstic: això ens ho mostra, per exemple, el fet que els dos poders que l’època, el laic i l’eclesiàstic, van manifestar-se sobre aquesta conducta. Pel que fa al primer, aquest va seguir sense establir una legislació contudent respecte a la qüestió, però sí se’n conserven amonestacions verbals o recomanacions, com la del propi Carlemany (742-814), emperador del major imperi occidental que es va donar a l’Alta Edat Mitjana i que fundà les bases de les futures estructures feudals, a més de la unió entre el poder estatal i l’Esglèsia, va conèixer acusacions d’actes homosexuals entre clergues d’alguns monestirs del seu imperi, als quals instà a “esforzarse por preservarse de tales males”. Pel que fa a l’àmbit eclesiàstic, les regles que s’anirán confeccionant, com ara la de San Benito, que especificava que tots havien de dormir a la mateixa habitació i controlats per l’abat, suggereixen una denúncia intrínseca de relaxació moral dels clergat. Altres testimonis també de l’època caronlíngia, com ara el teòleg Hincmar de Reims ens confirmen aquesta obsessió per intentar fixar les regles de la vida eclesiàstica: al seu tractat de teologia defineix com a actituds “contra natura” totes aquelles unions sexuals que no tinguin com a objectiu la procreació o amb altres éssers amb els quals no sigui lícita la unió per aquest motiu principal: animals, monges, amb tu mateix, i també actes homosexuals.
Tot i que aquestes manifestacions podrien considerar-se com a simple teoritzacions, indiquen almenys una polarització de les tendències dins de la pròpia esglèsia. Si avancem un segle i mig més tard, es produí l’auge de veus influents dins l’Esglèsia que tornaren a denunciar, ara sí amb una clara idea de punitat, aquesta qüestió. Aquest és el cas de san Pere Damià, natural de Rávena i inclinat a la vida ascètica i retirada, va ser un dels majors reformadors benedictins del segle XI, i va assolir càrrecs important dins la jerarquia eclesiàstica, com el de cardenal. Pere Damià engegà una campanya de desprestigi de les actituts homosexuals dins el clergat, les quals comenta eren molt usuals i comuns, i va elevar-lo a la categoria de pecat i de vici al seu Liber Gomorrhianus, i intentà que aquestes fossin reprimides i castigades durament dins el si eclesiàstic. Succei que es topà amb l’oposició dels alts càrrecs eclesiàstics, inclòs el propi Papa Lleó, que acceptà moltes de les seves disposicions excepte les que feien referència a matèria sexual.
Aquesta realitat es veu arreu de les manifestacions sobre l’homosexualitat, per exemple en la literatura satírica. La manifestació de relacions homosexuals dins el clergat sí ha deixat una prolífica emprenta. A l’ambient de la cort carolíngia es produí una renovació intelectual i cultural en la qual s’hi van adherir filòsofs, teòlegs, artistes, en el que es va conèixer com el “renaixement carolingi”: en ella es donà un model de relació i intercanvi intelectual a través de la figura del mestre-discípul, de certa reminiscència amb l’homosexualitat clàssica. El màxim exponent d’aquest model va ser Alcuí, del qual se’n conserven un seguit d’escrits, no nomès literaris, sinò també privats dirigits als seus discípuls, que revelen una relació no tan sols intelectual. Com a exemple tenim una carta privada dirigida a un bisbe:
“Con tan dulces recuerdos pienso en tu amor y tu amistad, reverendo obispo, que añoro aquel amado tiempo en que podía coger el cuello de tu dulzura con los dedos de mis deseos. ¡Ay!, si sólo se me garantizara, como a Habacuc [Dan., 14: 32-38], que se me llevará hasta ti, ¡cómo me hundiría yo en tu abrazo […] cómo cubriría, con labios fieramente apretados, no sólo tus ojos, tus oídos y tu boca, sino también los dedos de las manos y de los pies, y no una sino multitud de veces!”
Pero la veritable eclosió en general, de la cultura i del renaixement de la societat medieval va venir als segles XI-XII, en el que s’ha anomenat el “renaixement del segle XII”: aquesta época comporta va sorgir després de la revolució econòmica (d’arrel carolíngia) que provocà un augment de la producció agrícola i tecnològica arrel de la consolidació del sistema feudal al camp, causa i conseqüència alhora de la consolidació dels reialmes polítics medievals. Així mateix, aquesta bonança agrícola va desencadenar en un augment poblacional degut a les millores nutricionals i la reducció de la taxa de mortandat, fins al punt que es generà un excedent poblacional al camp, que afavorí l’àmbit urbà. En efecte, totes aquestes qüestions foren el desencadent de la renaixença de la vida urbana, impulsada a més per la intensitat que es generà primerament a través dels excedents agrícoles, més tard amb la incorporación d’altres sectors professionals, com ara el treball gremial. Com a conseqüència, neix a les ciutats una nova culturalitat, una agitación i una vitalitat fruit d’aquesta revolució econòmica i política, però que arribarà a superar-la: és saquest el momento de la creació de les primeres acadèmies i el que es coneixerà com universitats arreu del territori europeu, de la proliferació de la recuperació d’alguns clàssics, de la realització clerical de literatura, i també de l’ascens de la literatura profana (especialment la trovadoresca).
Així, tenim una renovació cultural que conjugarà elements de la tradició grecorromana (per exemple, la passió eròtica) amb d’altres de novedosos: entre ells, per exemple, el de l’ascens de la literatura en llengua vulgar i el de la proliferació de la discussió sobre l’amor (el concepte del fin’amors, però no nomès aquest tipus d’amor). Aquesta proliferació de les manifestacions amoroses a les plomes del segle XII fou tan genuina i prolífica que Joan Fuster ha afirmat que “l’amor és una invenció del segle XII”. Per tant ens trobem amb tot un seguit de tendencies, des de la idealització fins a la passió carnal, sobre tota mena d’amor, també l’homosexual. Sobre aquest, la major part de la producció ve, de nou, de ploma eclesiàstica.
Cal destacar especialment l’adveniment d’un producció teoritzant que té com a objectiu la justificació d’un model de relació entre el clergat dins d’una cultura i necessitat cristiana. De tots ells, el més important fou Sant Aelred de Rievalaux , nascut el 1110 a Hexham, Anglaterra, i mort el 12 de gener de 1167: des del monestir de Rievalaux va desenvolupar dos tractats, De spiritali amicitia (1160) i Speculum caritatis, on va enhaltir el paper de la amistat i de l’amor mutu necessaris en totes les relacions que volguessin tenir un caràcter espiritual, afirmant que “Déu és amistat”. Tot i que centrava les seves teoritzacions vers un amor de caire espiritual, la faceta carnal d’una relació homosexual era justificada com a mode d’ascensió relacional entre el clergue i Déu. Pero la seva teorització revolucionaria va anar molt més enllà, ja que en la seva recerca d’exemples cristians trobà en la parella Joan i Jesus un exemple de la unió espiritual entre homes de caire cristià:
“De todo esto podemos gozar en el presente con aquellos aquienes amamos no tan sólo con la mente, sino con el corazón; pues algunos están unidos a nosotros más intensa y apasionadamente que otros en el vínculo amoroso de la amistad espiritual. Y para que este amor sagrado no parezca impropio a nadie, el mismo Jesús, en todo igual a nosotros, que con nosotros con-siente y com-padece en todo, lo transfiguró mediante la expresión de su propio amor: pues permitió a uno, no a todos, reclinarse en su pecho como señal de su amor especial, de modo que la cabeza virginal se sostuvo en las flores del pecho virgen y cuanto más cerca estaban, más copiosamente los fragantes secretos de su matrimonio celestial impartieron el dulce aroma del crisma espiritual de su virginal amor.
Aunque todos los discípulos fueron bendecidos con la dulzura del amor más grande del santísimo maestro, concedió sin embargo a uno solo, tomó un privilegio, este símbolo de un amor más íntimo, por el cual le llamarían «el discípulo al que Jesús amaba”
Tenim altres manifestacions clericals d’alres tipus, pero tal i com deia Hildeberto de Lavardí “no hi havia ámbit que escapés de l’homosexualitat.” Així doncs, aquesta explosió de cultura homosexual en els ámbits clericals, la qual sens dubte és la més prolífica de l’època. Sovint es troben acusacions d’homosexualitat en d’altres escrits, no tan sols de caire elevat, sinò en obres dirigides a la classe popular. Però potser és més interessant encara com les cróniques assenyalen relacions o tendències homosexuals a personatges destacats de la societat. El més clar va ser Ricard Cor de Lleó d’Anglaterra (1157-1199), conegut per ser el rei que impulsà la Tercera Creuada a Terra Santa i que va ser idealitzat fins a la literaturització de la seva figura ja al segle XIX. Segons les cròniques, el rei no tingué fills i només en reconegué un d’il·legítim; sobretot el que apunten és que les seves conductes homosexuals eren conegudes generalment, i fins i tot el relacionen amb Felip, rei de França.
Per a concloure l’apartat, cal assenyalar que aquest fou l’últim moment d’esplendor de la cultura gay, i les seves diverses manifestacions que hem observat desprenen el caire de llibertat i d’acceptació que es vivia en aquestes époques. Però alhora s’ha de tenir en compte que les veus discrepants ja començaren a tenir força, tot i que legislativament o/i normativament no en tenim constància. Així, en els últims segles s’observa una teòrica llibertat, però que comenta a ésser amenazada per teories moralitzants o que acusen les actituts homosexuals de fets “contra natura” o “antinaturals”. Un exemple és l’últim escrit que exposo, extret de la Geografía de Irlanda, de Gerard de Gales, en la qual es desenvolupa una descripció de la fisonomia natural i de les costums socials i culturals de la regió. El fragment següent exposa una de les cerimònies d’unió entre persones del mateix sexe com les que s’ha anat exposant en els apartats anteriors, atribuïda al segle XII Tot i que aquí s’exposa només la descripció de la unió matrimonial, aquest fragment està inserit dins un context de crítica a aquestes relacions, la qual cosa evidencia la polirarització de les posicions que acabo d’apuntar, i que donarà lloc a la repressió i constrenyiment posteriors:
“Primero se unen en pactos de parentesco, después se conducen el uno al otro tres veces alrededor del altar. Más tarde, en el interior de la iglesia, ante el altr, en presencia de las reliquias de santos y con muchos juramentos, y finalmente, con la celebración de una misa y las plegarias de los sacerdotes, se unen permanentemente como si se tratara de un matrimonio. Al final, como confirmación adicional de la amistad y conclusión de los procedimientos, cada uno bebe sangre del otro, que con tal fin se derrama voluntariamente.”
Sants Sergi i Bacus segons un icone del segle VII
Bromeando, vuelve el oído hacia la boca real y con una carcajada desvía el beso declinado,
mientras con su hermosa boca dice:
«No es justo para un hombre bañado en el bautismo de Cristo
ofrecer su pío cuello al abrazo de un bárbaro;
ni debería un cristiano, ungido con el óleo sagrado,
aceptar el beso de un siervo del inmundo demonio,
abrazar con conciencia limpia a esos hombres estúpidos
con quienes adoráis estultos dioses de arcilla»
“These taverns were places where many kinds of pleasure were served up without shame and without exclusion. Singers, dancers, gamblers, but also pleasureseeking young fellows, homosexuals of both sexes, taught the art of pleasure, without let or hindrance, to a youth whom Islam had freed from any sense of shame or guilt.” [Sexuality in Islam, Abdelwahab Bouhdiba]
Com les cartes privades que es conserven d’Anselm de Canterbury, d’un lirisme i un amor profús excepcional, i que, evidentment, no es poden considerar només com un amor platònic o idealitzat: “Allí donde vayas te seguirá mi amor, y allí donde yo esté mi deseo te abrazará […] Entonces, ¿cómo podré olvidarte? ¿Cómo eliminar de mi memoria al que está impreso en mi corazón como un sello en la cera? Sin que digas una sola palabra, sé que me amas, y sin decir yo una sola palabra, sabes que te amo.
¿Qué podrá mostrarte una carta mía que tú no conozcas ya, mi alma gemela? Ve a la más recóndita cámara de tu corazón y contempla la devoción de tu verdadero amor; entonces conocerás el amor de tu verdadero amigo”
+SDOMITAS.JPG)
