Violència sobre la sexualitat en les dones- En el matrimoni II

EL CAS DE L'ADULTERI

Huertas Lorente, Cristina

Un altre conflicte matrimonial era el provocat per l’adulteri. A l’Edat Mitjana es considerava com transgressions quan les dones podien exercitar una sexualitat més o menys lliure i contrària a la controlada, ja que aquesta pràctica era intolerable. El delicte de l’adulteri apareix doncs com una transgressió de primer ordre i una greu falta contra la moral. L’abundància de relacions extra conjugals estava en relació amb el mateix funcionament de la institució matrimonial; per a Paloma Rojo, aquest tipus de relacions estarien més a prop del nostre concepte d’amor, és a dir, de persones enamorades que s’agraden i estimen mútuament i constituirien una via d’escapament pels prejudicis derivats d’una pràctica matrimonial que unia parelles de cònjuges per motius familiars o econòmics, al marge dels seus desitjos (ROJO Y ALBORECA, 1987). Tot i això, els matrimonis no funcionaven tan malament: no totes les parelles sofrien separacions prolongades, ni a tots els joves se’ls imposaven matrimonis forçats... A més, per a la mentalitat de l’època, això no constituïa cap delicte detestable, sinó que era habitual.

Juntament amb l’adulteri apareix un elevat grau de conflictivitat i violència. Si el marit, seguint la permissivitat de la llei, castigava l’adúltera i la matava, iniciava tot un moviment de sang, ja que els parents de la dona podien exigir donar explicacions i immiscir-se en la vida del marit.

En l’últim extrem pel problema generat, també afecta a la justícia pública. L’home víctima de l’adulteri es veu en un dilema en pensar en venjar-se de la seva dona, ja que la societat patriarcal dicta unes normes de submissió a la dona que no pot saltar-se sense deixar en evidència el deshonor del seu marit. Diu García Herrero que el marit es veu “obligat” a sancionar de manera manifesta a la seva dona per aconseguir la rehabilitació social, ja que els veïns, els companys, els amics i els parents esperen que el marit burlat posi un càstig exemplar. Aquesta exigència social de venjança va poder crear grans dilemes a alguns marits, per por als parents d’ella i per por a la justícia institucional a l’últim tram de l’Edat Mitjana, a qui li havia estat atorgat el poder de castigar els infractors.

El delicte era femení: qui cometia adulteri era la dona, que mantenia relacions amb un home que no era el seu marit o promès; encara que el culpable també era el seu amant. Així, encara que el possible delicte fos executat per un home i una dona, aquesta era la que suportava major greuge. No pel càstig immediat, ja que en quasi tots els codis els dos infractors, descoberts “in fraganti” eren condemnats i executats d’igual manera, sinó perquè la sospita de la possible comissió de l’acte va comportar per a la dona la pèrdua de les llibertats, no només sobre el seu propi sexe, sinó també sobre la seva consideració moral i ètica, sobre la seva disposició espacial i temporal, i inclús sobre la seva activitat econòmica. Per tant, el delicte depenia de l’estat civil de la dona i no cometia adulteri l’home casat que convivia amb una dona soltera o vídua. Aquest fet ha portat a afirmar que era un delicte sexuat, no sexual (MILAGROS RIVERA, 1988).

Una adúltera i el seu amant sent castigats.

Per tant, l’activitat sexual extra matrimonial de la dona era la pitjor lesió que podia rebre l’home i el sistema. Si les dones transgredien l’ordre matrimonial eren exposades a un càstig immediat i exemplar. En l’home podia ser una activitat tolerada, però en canvi per a la dona tenia greus conseqüències immediates: cruentes, que anaven des d’assots a la mort, o incruentes, però a vegades pitjors per les seves conseqüències, com el divorci, el desheretament i lliure disposició d’ella i els seus béns per part dels homes.

La legislació eclesiàstica va considerar l’adulteri com un greu pecat al llarg de tota l’Edat Mitjana, com una ofensa moral que mereixia un càstig. Des dels primers segles medievals es va considerar l’adulteri com a motiu de divorci si el cònjuge enganyat així ho desitjava. A més, era motiu d’excomunió quan no es produïa el penediment.

Fonts

Les fonts per a l’estudi de l’adulteri i de la violència que apareix associada són bastant abundants, tot i que en el cas de Castella, la major part d’elles pertanyen al segle XV. S’han utilitzat també les fonts literàries i narratives, sobretot els romanços i cançoners tradicionals, que en moltes ocasions tracten situacions dramàtiques i temes relatius a la moral sexual.

D’altra banda, trobem les fonts jurídiques, dins de les que s’han de destacar els cànons procedents de la legislació conciliar i els escrits de Papes i altres autors cristians que van escriure sobre el tema de l’adulteri des del punt de vista de la moral cristiana. Paral·lelament a la legislació eclesiàstica s’ha de tenir en compte les lleis civils que incloïa les normes referides al comportament sexual i familiar dels membres de la societat. Entre els diferents codis de lleis elaborats a Castella destaquen sobretot aquells de caràcter general com: el “Fuero Juzgo”, el “Fuero Real”, “Las Partidas” o el “Ordenamiento de Montalvo”. Però també hi havia d’altres ordenances de caràcter regional o local, en els quals hi havia capítols relatius a temes de relacions adulterines. Els furs es refereixen sobretot als segles XI i XIII, mentre que les ordenances pertanyen sobretot als segles XIV i XV. Tot i això, s’ha de tenir en compte que només utilitzant aquests codis només es pot saber la teoria i, per tant, no és possible conèixer l’aplicació pràctica d’aquestes lleis: és més aviat la ideologia que no pas la realitat social.

A més, els documents i processos com a pràctica jurídica mostra les situacions reals de la societat. Tot i això, s’ha de tenir en compte que els documents només comencen a ser més nombrosos a la Baixa Edat Mitjana.

Una altra possible font, tot i que encara no ha estat massa treballada, són els protocols notarials, on es poden trobar cartes de perdó entregades a la dona adúltera o pels familiars de la víctima quan en cas d’adulteri s’ha produït la mort o l’agressió d’algun dels amants, perdonant al marit enganyat.

L’adulteri en les lleis

La realització d’adulteri, tot i que sempre era reprovable, presentava diferents penes i criteris segons les diferents regions i períodes en que es produïen, variant des de simples multes a penes de mort. També hi ha una gran diversitat de codificacions, moltes de les quals funcionen paral·lelament i amb continuïtats. A més, aquestes fonts permeten veure l’evolució del càstig d’aquest delicte, sobretot amb la manera en què l’estat va començar a buscar més el monopoli per a jutjar-lo, condemnar-lo i castigar-lo a finals de l’Edat Mitjana.

La pena fixada per Justinià, consistia en assots i reclusió en un monestir durant dos anys, després dels quals el marit podia tornar a rebre a l’adúltera. Si el marit moria abans dels dos anys, la dona quedava condemnada a professar al monestir.

Aquest Codi Justinià va fer, per tant, més difícil per al marit poder matar a la seva dona amb impunitat legal. Segons la “Novelae” 117 de l’any 542, el marit enganyat havia de donar tres escrits als adúlters, cadascun d’ells davant de testimonis fiables, i si després els tornava a trobar junts, llavors podia matar a l’amant. A la dona no la podia matar sense ser acusat d’assassí encara que l’hagués acusat anteriorment d’adulteri.

La llei i el dret germànic, en canvi, reconeixien al marit el dret de matar a tots dos culpables si els sorprenia junts amb total impunitat. La llei goda, que en temes de moral sexual seguien el codi romà, establia que el o la culpable i els seus béns passessin a poder del cònjuge enganyat i més endavant van assignar al pare i al germà de l’adúltera el mateix dret del marit d’acabar amb la vida dels amants.

Aquesta legislació va evolucionar amb duresa als furs medievals, encara que no de la mateixa manera a tots els llocs. A Catalunya i en moltes ciutats del sud de França s’utilitzava un càstig entre la pena física i l’escarni públic. S’anomenava la “course” i consistia en què els adúlters havien de córrer despullats pel carrer principal del poble sotmesos a assots i tot tipus de vexacions. L’església intentà eradicar aquesta pràctica, fins el punt d’excomunicar una ciutat sencera (BAZÉN, PONS, CÓRDOBA DE LA LLAVE, 2001). En altres casos, s’afaitava el cabell dels adúlters, especialment de la dona. Les constitucions de Catalunya preveien per a l’adúltera i el seu amant càstigs durs, però mai la pena de mort, a diferència de com passava en altres indrets. L’adúltera era privada dels seus béns que passaven al marit, i quedava també a disposició del marit, que podia tancar-la a casa de per vida, però legalment no podia matar-la, si bé és cert que sovint el marit injuriat assassinava la dona i era perdonat pel rei.

El “Fuero Juzgo” de 1241 és un de les principals fonts de la codificació penal de Castella. És interessant sobretot el títol IV del Llibre III: “De los adulterios e de los fornicios”. Encara que no es fa la definició d’adulteri, consta tots els possibles casos, amb l’explicació de situacions molt diverses.

El “Fuero Real” va ser redactat l’any 1255 i no incorpora massa novetats en quant l’adulteri. S’afegeix la clàusula que si el marit no vol acusar la dona, cap altra persona no tenia dret a denunciar-ho. Per tant, es veu una menor importància de l’adulteri com a delicte contra la moral pública, sinó que ara consta com a delicte contra el marit.

D’altra banda, disposem de “Las Partidas” d’Alfons X, un text legal més relacionat amb el context ideològic i cultural dels segle XIII. La primera llei del títol sobre els adulteris consisteix en definir el delicte com a imputable a la dona casada i a l’home amb qui cometi l’acte. L’aplicació d’aquestes lleis es reserva a la justícia pública i no al marit.

La major part dels furs alt-medievals castellans inspirats en el “Fuero Juzgo” van dotar al marit amb el dret de matar a tots dos. Per tant, la legislació castellana, comparant-la amb la catalana, dictava penes molt greus per a l’adúltera:

-Dillard afirma que pegar a una dona era un fet habitual i ho permetia la llei. I per a que el marit deshonrat pogués rentar la seva ofensa o bé podia executar el càstig ell mateix o accedir a la intervenció de la justícia externa. Inclús el pare podia acabar amb la vida de la seva filla casada si descobria l’adulteri a casa seva o del gendre (“Fuero Real”, IV, VII, VI).

-La mort per a la casada a mans del marit, si era trobada “in fraganti” amb l’amant (“Fuero Juzgo” III, IV, I; i al “Fuero Real”, IV, VII, I). El “Fuero de Cuenca” i el “Fuero de Usagre” es decantaven per la mateixa pena, recalcant que tots dos infractors havien de rebre la mateixa sort. Si no es feia així, el marit quedava obligat a pagar una multa, variable segons els casos (“Fuero de Usagre”, 66 y “Fuero de Cuenca”, XI, XXVIII). El “Fuero de Alcaraz” (IV, 69) establia que el marit podia matar a tots dos o castrar a l’amant sense pena, però també indicava que si només es matés l’amant, s’hauria de satisfer una pena pecuniària.

Un exemple el trobem a Sevilla: l’alcalde entrega els adúlters, Antònia López i el seu amant, al marit Martín Sánchez, la decisió del qual va ser manar que els degollessin públicament.

-Si el marit trobava a la dona amb un home de “vil condició” podia donar mort immediata a aquest home, però no a la seva dona, que havia de ser posada en mans del jutge per a que resolgués el tema. Si l’home era el seu senyor o li havia concedit la llibertat, no havia de prendre la justícia per la seva pròpia mà, sinó com en el cas anterior, exposar el cas al jutge (“Partida” VII, XVII, XIII).

-El “Fuero de Llanes” fa extensiva la pena de mort per a qui acollís als infractors.

-Si s’adulterava amb un moro o jueu, la pena era de foguera per a tots dos (“Fuero de Béjar”).

-Si el marit, no escoltant les lleis, perdonava a la seva dona i donava mort únicament a l’amant, podia ser condemnat a morir (“Fuero De Castilla”, 116). Si l’adúlter era criat de l’amo i aquest trobava junts al criat i a la seva dona, podia matar-los en aquell mateix instant o fer-ho públicament si tenia testimonis. Si no en tenia, estava obligat a vèncer-lo en duel per poder executar el càstig. Les “Partidas” també mostren aquesta duresa, ja que segons el codi, si la dona era trobada amb un servent, la pena era la foguera.

- La dona també tenia potestat d’acusar al seu marit d’adulteri davant d’un jutge eclesiàstic segons l’Església.

En general sembla ser que la dona havia de deixar en mans del marit el seu destí per alleujar l’ofensa comesa. Tot això es confirma en l’Ordenament d’Alcalà de 1348.

-La dona que sense fer cas a l’autoritat del marit, sortia de casa seva i anava a la d’un altre home, perdia la dot, les arres i la meitat dels seus guanys.

-La mort per a la soltera trobada a casa dels seus pares o parents en adulteri. El pare a la filla, el germà a la germana o qualsevol parent responsable de la dona podien executar a tots dos delinqüents sense judici.

-Excepcionalment es contemplava la pena de mort per a la dona que feia adulteri amb el marit d’una altra, aplicada per aquesta última.

Poc a poc, les lleis van intentar prendre el poder d’aplicar el càstig de mans dels ofesos, especialment per la sort encadenada de venjances i problemes que podien portar. Aquesta visió va anar canviant a poc a poc a partir de l’any 1000, no reconeixent aquest dret al marit amb excepcions en determinades circumstàncies. En aquest sentit, la legislació civil va començar a ser cada cop menys permissiva amb els marits que assassinaven les seves dones. L’any 1484, per exemple, Pedro de Torbarán, veí de Guadalajara, va ser condemnat per matar a la seva dona adúltera, ja que <<[...] hubo culpa al no hacerlo de la forma e orden que las leyes de nuestros reinos quieren e mandan>>.

Era habitual que un marit que hagués assassinat els dos amants quedés condemnat a mort. Tot i això, havia nombrosos mètodes per aconseguir el perdó o una reducció de la seva condemna: obtenir el perdó dels parents de la víctima; o mitjançant els serveis que l’homicida havia prestat a la Corona, com en el cas de la guerra o en altres negocis; o bé amb altres privilegis que s’obtindria en servir al rei.

En els segles XIV i XV es van fer més freqüents les sancions amb tancament a la presó pública, com a mínim mentre el seu cas es resolgui davant de la justícia. Un exemple és el cas d’Isabel Rodríguez, veïna d’Alcalà la Reial, que en ser denunciada pel seu marit va restar tancada a presó durant cinc mesos (GACTO, 1971).

També, com s’ha dit anteriorment, les dones podien ser tancades als monestirs i aquests casos a vegades eren més corrents que no pas el tancament a les presons. A Castella tenim l’exemple d’una dona que va ser tancada al monestir de Santa Maria de La Real l’any 1477. Aquests confinaments no només tenien la funció de castigar l’adúltera, sinó que a més pretenien la penitència de la dona i que es penedís dels seus errors, com recomanava l’Església.

També era habitual el desterrament, amb la conseqüent pèrdua de béns. Normalment són tant l’esposa com l’amant els que sofreixen la mateixa pena, a no ser que el marit ordenés que es perdonés a un o a l’altre.

D’aquests càstigs per adulteri que mostra la documentació castellana del segle XV s’ha de destacar la seva extrema duresa. Sembla que a Castella els delictes contra la moral sexual eren castigats amb major severitat que en altres regions d’Europa durant la mateixa època.

Violències provocades per l’adulteri

La violència que podia sofrir la dona adúltera és un dels millors exemples de violència de gènere i sobre la sexualitat, ja que s’infringeix d’una banda, en virtut del seu sexe, i de l’altre, per que ha anat contra el control que la societat i el marit havien de tenir sobre el cos i la sexualitat de la dona.

Per tractar-se d’un afer privat no és possible conèixer a fons l’extrema violència amb què eren tractades moltes dones, culpables o només sospitoses d’adulteri.

Hi ha molt poques fonts a Castella que permetin comprovar el funcionament pràctic de la justícia penal medieval i, les que hi ha, són força tardanes.

Però hi ha nombrosos exemples de dones mortes a mans dels seus marits en la literatura i els medis per executar-la podien ser premeditats i presentar moltes formes o ser ràpids si era un adulteri recent descobert i el marit es deixava portar per l’ira del moment. A la “Crónica del Halconero” de Joan II es recull per exemple el cas de Diego Gómez de Sandoval, que va manar asfixiar la seva dona en un monestir.

Bazán indica que el marit es prenia la justícia per la seva mà amb relativa frequència i recull diversos casos. En 1479, per exemple, Juan de Zambrana va matar a Elvira i al seu criat per trobar-los junts. I el 1490, Juan de Ateca va trobar a la seva dona cometent adulteri amb el seu germà, Ortuño de Arteca, per la qual cosa els va apunyalar, matant la dona i ferint el germà.

A Saragossa també hi ha el cas de Sancha, que quan era jova va tenir un amant anomenat Antón i, provocant una baralla entre ell i els pares, el pare va rebre una ganivetada en la cara. Més endavant, el 1478 torna a sortir Sancha en un procés perquè un cop casada encara mantenia relacions adúlteres amb Antón i després amb altres homes.

No hi ha gaire denúncies per adulteri a Barcelona baixmedieval, però sí que apareixen diversos processos judicials (VINYOLES, 2002). D’una banda, hi havia una esposa de 17 anys, Antònia, casada amb un mercader més gran que ella que passava llargues temporades a Gènova i que tenia per amant a una esclava tàrtara. El mercader estava gelós perquè de nit sonaven instruments al carrer i la maltractava físicament. A més, sospitava que la seva dona cometia adulteri aprofitant les seves absències i que ella el volia enverinar. Va decidir explicar el problema al pare d’ella, demanant-li que se l’emportés a casa seva i que la matés per acabar amb vergonya i el deshonor dels dos homes, i amb aquest pla en ment, fins i tot va arribar a donar-li el verí necessari. El tribunal no va tractar el cas com un procés d’adulteri, sinó pels intents d’enverinament. Finalment, tots van ser absolts i el matrimoni es va separar, deixant clar que el problema de l’adulteri era millor que se solucionés a casa.

Un altre procés d’adulteri el trobem per al cas de Margarida, que va comptar amb un fet remarcable, ja que el tribunal va ser presidit pel mateix rei Pere el Cerimoniós. La dona tenia quasi trenta anys i estava casada amb un altre mercader que passava bona part de l’any fora i que, quan era a la ciutat de Barcelona, a vegades la maltractava. Ella era vigilada de prop per la família del marit, fet pel qual van descobrir que tenia un amant i van informar a les autoritats. Tot i això, Margarida sempre va negar que hagués estat seduïda o enganyada, sinó que va consentir perquè estava enamorada.

Ella va rebre pel seu adulteri la pena màxima prevista per la llei catalana: va ser tancada a pa i aigua a casa del seu marit; el seu amant, en canvi, va apel·lar a l’estatus clerical i ser posat sota custòdia de l’església.

En altres ocasions els marits no arribaven a matar les dones, però aquestes eren víctimes de terribles agressions que les deixaven marcades per vida amb ferides horribles. En el cas relatat per l’autor de Calila e Dymna, un veí borratxo que creia atacar la seva dona va acabar per tallar-li el nas a una veïna seva. Aquesta va provocar després que el marit li llancés una navalla a la cara per simular que li havia tallat ell.

A vegades l’adulteri podia ser una excusa per donar mort a una dona, independentment si es tractava d’un fet confirmat o bé una maquinació per acabar amb la dona.

En ocasions, la por a la família de l’esposa podia frenar els instints assassins d’un agressor però a vegades el criminal seria perdonat per arranjament o, simplement, pel convenciment que si l’havia mort, les seves raons tindria. Fins i tot els propis familiars de la morta podien escriure una carta de perdó a l’assassí reconeixent que es perdonava el seu acte i que així cap sentència no el podia acusar.

Diversos documents del segle XV justifiquen aquests actes del marit ja que estava “mogut pel dolor o la venjança”, “posseït de tan just dolor”, “amb la vergonya i el dolor que sentia...”. Però a vegades l’adulteri no es considerava un fet privat, sinó que es veia com una deshonra també per a la societat i bona part de les vegades, aquestes situacions es mantenien en silenci.

Tot i aquestes situacions, s’ha de dir que l’adulteri no sempre acabava malament, sinó que en ocasions els marits perdonaven a les seves esposes amb cartes de perdó que se signaven davant de notari.

A França i a Itàlia aquestes decisió de perdonar a la dona i tornar-la a acceptar era vista com un gran signe d’honor i del valor del marit. Tot i que en el cas castellà no es pot estar molt segur, el que sí que es veu és un cert caràcter de sorna en dibuixar-se caps de cérvol amb grans cornamentes juntament amb l’encapçalament d’algunes cartes de perdó.

Com s’ha pogut observar, en el cas que l’home tingués relacions sexuals fora del matrimoni no era considerat adulteri, ja que no suposava una deshonra per a la dona. En els casos en que l’adulteri masculí també estava penat, en lloc de que el delicte fos anomenat “adulterium” se’l denominava “meretricium”. Aquesta diferència entre els dos tipus d’adulteri es veu de maner notable en els codis de justícia civil i en la pròpia mentalitat de les persones que vivien cap a finals de l’Edat Mitjana. Durant els primers segles, l’església va defensar que l’home havia de estar subjecte a les mateixes condemnes que la dona per cometre adulteri, però en els darrers segles de l’Edat Mitjana es va anar imposant cada vegada més l’opinió que l’adulteri femení era un delicte molt més detestable que el masculí. I el propi Francesc Eiximenis resumeix l’opinió de la burgesia catalana sobre l’adulteri a finals del segle XIV, ja que afirmava que <<>>. En els furs alt-medievals, l’amistançament o “amancebamiento” de casats és contemplat com a delicte, però no com un delicte exclusiu de l’adúlter, sinó també de l’amistançada, que assumeix el paper més pecaminós en la relació i cap a la que van dirigides les penes judicials més greus: assots, desterrament i multes per a l’adúlter i la seva amistançada. Molt poques vegades s’imposen als amistançats penes efectives, sent la més greu de les aplicades la pèrdua d’un quint dels béns per al casat i el desterrament per a l’amistançada.

Violència sobre la sexualitat en les dones- En el matrimoni

INTRODUCCIÓ I FORMES DE VIOLÈNCIA

Huertas Lorente, Cristina

Un dels principals àmbits on era més habitual la violència sobre la sexualitat de les dones era en l’àmbit privat, dins del propi matrimoni. Les dones en la seva qualitat d’éssers inferiors i dèbils havien d’estar sempre vigilades. Les manifestacions de la violència patriarcal es constaten en la impossibilitat de las dones de disposar del seu cos i de llibertat per a actuar, ja que estaven sotmeses al seu pare primer i després al seu marit. La llei confirma aquesta situació i en les seves diferents disposicions insistia en el tractament desigual a homes i dones i a la diferent responsabilitat que es donava als actes de cadascun d’ells. El maltractament a la dona no suposava cap delicte, ja que es considerava que la dona pertanyia a la família, com una possessió més.

Per tant, el concepte violència contra les dones dins de la parella no existia a Castella o estava molt difuminat: el marit tenia permès reprendre l’esposa i agredir-la si no es comportava com havia de fer. En l’Edat Mitjana, per tant, es va establir la correcció marital, com a potestat del marit per a corregir de forma violenta la conducta de la seva dona que no s’ajustés a les normes establertes, ja fos en la reproducció, en la seva sexualitat o segons el seu gènere. A més, entre els segles XII i XIII es va modificar la situació de les dones força negativament, ja que aquestes van perdre drets: la visió de la dona va passar de ser considerada una ajuda a una càrrega pel matrimoni. A més, una de les garanties pel bon tractament de la dona, el dot marital, va desaparèixer.

Les relacions humanes eren difícils, sobretot agreujades per la desigualtat jurídica entre home i dona i per la violència dels costums. De vegades, les parelles utilitzaven àrbitres per dirimir els seus conflictes i evitar la violència. Però la majoria de les ocasions, els afers acabaven de forma violenta. I si dins de la llar hi ha gradacions en quant a l’homicidi, sembla que el comès per la dona sobre el marit sigui el pitjor.

Aquestes agressions i baralles eren escoltades o vistes en moltes ocasions pels veïns. La proximitat de les cases, les finestres i els terrats podien fer que s’accedís a la intimitat de les altres famílies. En els processos judicials es pot veure aquesta situació ja que els veïns afirmen haver escoltat baralles, odis i amors dels interessats. Per tant, aquests fets eren en moltes ocasions de domini públic i per la finestra es podia veure com el marit pegava a la dona. En els casos en què els marits eren simples maltractadors i ni tan sols tenien l’objectiu de corregir les dones, els propis veïns tenien l’obligació de vigilar a aquests homes per a evitar acarnissaments maritals, la mort de la dona i per impedir o delatar els càstigs excessius.

Generalment la mort del marit a mans de l’esposa era a causa de gelosia, malícia i adulteri femení.

Formes de violència

La violència en el matrimoni i en la llar podia prendre diverses formes. A més, les seves causes, orígens i càstigs aplicats eren molt nombrosos i diferents. Les violències que reben les dones podien ser comunes o de gènere inferides i tenir lloc en l’espai privat o el públic. En els casos que es van destacant seria violència de gènere inferida perquè apareix com a conseqüència d’un prejudici patriarcal que declara posseïble el cos de les dones; i en el primer d’ells, a més, seria violència domèstica, ja que té lloc al si de la família.

Les lleis baix-medievals establien que la dona i els fills se subordinessin al pare de família, que tenia dret fins i tot d’aplicar càstigs corporals, si bé limitats, si no eren obedients i submisos.

Tot i això, les arres de la unió, el dot marital, eren la garantia per assegurar que la dona seria ben tractada. La capacitat jurídica de les dones al territori català i els seus drets mostraven que no era objecte de menysvaloració particular dels homes que l’envolten en la vida quotidiana, i especialment del marit. Però d’altra banda, la presència de les dones davant els tribunals denunciant injustícies fa pensar que sovint els seus drets no eren respectats. Les seves queixes ens presenten violències, a les que tothom estava exposat, però que elles rebien amb més freqüència. De tota manera indiscutiblement en els segles posteriors més que no pas als X i XI, les dones van ser víctimes de violències doverses. Hi ha poques referències a violència domèstica en els documents dels segles IX a XI, però en èpoques posteriors la violència contra les dones es multiplica.

• Violència física

La violència física pot ser entesa des de les empentes fins als assassinats, ferides, lesions, manca d’assistència i la seva omissió, el resultat de la qual seria la malaltia i en moltes ocasions la mort... Aquest tipus de violència té moltes facetes i es pot reconèixer per les seqüeles de la víctima.

Aquesta violència se sol classificar en comú i ordinària o violència de gènere inferida.

La violència física és un fet present en la vida quotidiana de l’Edat Mitjana.

Però una cosa diferent era la violència física comuna i la conseqüent a una ideologia que justificava i exigia la correcció amb tots els mètodes necessaris de les dones, per part dels homes a qui estiguessin subjectes. Un cop la dona es casava, aquest paper passava del pare al marit. A ells sempre se’ls reconeixia capacitat, autoritat, millor criteri i major qualitat moral. D’aquí que es consideri que els maltractaments individuals són la manifestació dels maltractaments estructurals i institucionalitzats, que formen part de l’ordre patriarcal. La seva pròpia estructura fa que passin inadvertits com a material obvi dels que no s’ha de donar explicacions, és a dir, es veu com un fet “natural”. Fruit de tots aquests principis, les dones podien rebre maltractaments del seu pare, germans, marit i, a vegades, dels seus propis fills, en l’interior de la llar. Aquesta violència estava justificada perquè les dones es trobaven sempre en situació de servitud respecte als homes, idea que era fixada per la pròpia educació que es transmetia, com es veu en aquest text de Sant Agustí, Confessions: <>.

Aquest fragment i altres textos sempre mostren i deixen ben clara la imatge de submissió de les dones i, fins i tot, a vegades es raona sobre la violència física sobre les dones perquè “necessàriament han de ser dominades”.

D’una banda, existeixen testimonis de violències físiques per mutilacions, lesions i ferides. Dins de la família i el matrimoni existeix una violència pròpia d’allò quotidià, a causa de petits altercats i dels valors violents imperants. A més, el membres femenins sofrien una altra violència encaminada a torçar la seva voluntat, a imposar uns criteris i unes actituds pel que no comptava en absolut el seu desig o inclinació. A l’obra Blanquerna, per exemple, es pot veure com una mare estava decidida a variar la intenció de professar de la seva filla a força de cops per tal de poder casar-la. Per tant, les dones eren víctimes indefenses dels seus pròxims durant la seva infància i adolescència i podien rebre tota sèrie de vexacions ja que ni el codi moral ho impedia, ni la llei feia res per remeiar-ho, ja que es considerava normal la correcció de les dones i, per tant, no tomaven consideració de violències. I una vegada casades podien tenir sort i ser tractades amb respecte pels seus marits, tot i que aquest també tenia i duia a terme la funció de controlar i corregir la dona.

Les pròpies dones havien de suportar la situació i com deia Cristine de Pizán, s’havia d’estar agraïda per ser casada amb un bon home i a les dones maltractades, els aconsellava que havien de sofrir pel seu marit i intentar amb la seva bona disposició corregir la seva perversitat. Aquesta ideologia es pot veure en els plets, ja que els homes parlaven majoritàriament del seu dret a la correcció de les seves dones i el seu caràcter insubmís, desobedient i deshonest. En el seu discurs, elles es mostren socialitzades, ja que encara que reclamen al jutge per la injustícia de la seva situació, insisteixen en què no han donat motius als seus marits per a que utilitzin la violència.

Dins de la violència de gènere inferida s’ha de posar com a font de conflictes a la gelosia. També s’ha de relacionar amb el sentiment d’honra que els homes dipositaven en la seva imatge pública i capacitat viril. Tot dubte generat en la pròpia consciència o per un judici extern desencadenava una gran violència. Un exemple és el que exposa Carmen Pallares: Elvira Rodríguez va ser ferida amb un punyal a causa de la gelosia del seu marit Juan Alfonso Tenorio.

Altres episodis de gelosia es podien donar quan de nit, grups de joves es distreien cantant pels carrers o davant de la porta d’una dona. Aquesta podia ser la que rebés en nombroses ocasions les conseqüències dins de casa pel seu marit gelós. Alguns casos els trobem a Barcelona. Una dona, Margarida va ser ferida pel seu marit per gelosia, a causa d’aquests instruments que sonaven al seu carrer de nit. I una veïna seva gairebé perd un ull de la pallissa que li va donar el marit perquè de nit sonaven instruments al carrer.

Però també era causa de maltractament el pur caprici, estar borratxo ell o ella, per l’actuació d’altres homes envers la seva muller, encara que la seva atenció cap a la dona no fos retornada, la gelosia, etc.

Aquesta violència també es podia donar per la negativa de les dones a tenir relacions amb ells. En la Cantiga de Santa Maria es parla d’una noia que va ser casada contra la seva voluntat i després d’un any de matrimoni el marit encara no ho havia consumat. Humiliat la va agredir ferint-la als genitals.

Tot i això, a Catalunya les dones podien denunciar els seus casos a l’autoritat ordinària. La gran extensió d’aquest violent fenomen va impulsar a tractar de prevenir aquesta violència marital mitjançant uns compromisos que l’home contreia davant l’autoritat ordinària. Era una obligació, tant econòmica com de comportament, de sotmetre’s a una multa en cas d’incompliment i de maltractar la dona.

L’any 1465 va comparèixer davant de notari un home que havia de donar comptes pels maltractaments als que sotmetia la seva dona, Elvira Rodríguez, fins al punt d’apunyalar-la. La solució va ser el penediment del marit i la promesa de tractar bé la seva dona, al temps que demanava a la seva dona que tornés a fer vida amb ell i els seus fills, empenyorant la seva persona i béns en cas que no ho complís en 20.000 maravedís.

A més, un cop realitzada l’agressió s’havia de pagar una llarga llista de compensacions per les lesions que es poguessin ocasionar. Segons el Fuero Viejo de Castella (II,I,VI):

-100 sous per un ull trencat, el nas tallat, els llavis, la llengua, una cama o un braç trencat, una mà tallada...

-50 sous per una orella o un polze tallat.

-De 40 a 10 sous per la resta de dits tallats, etc.

El dret medieval més modern (Fuero Real V, IV, I) continua amb aquestes tarifes, tot i que amb altres consideracions:

-2 maravedís per una ferida al cap o cara que no faci sang, una ganivetada que trenqués el cos i arribés a l’os.

-1 maravedís per una ferida en el cos.

-250 sous si perd l’ull, la mà, el peu, el nas, el llavi...

-100 sous si se sortia l’os.

Les agressions contra les dones perpetrades pel marit eren difícilment denunciables, a no ser que es tractés de casos molt greus. La documentació sobre denúncies de dones que acusen els seus marits d’agressió és molt escassa. De tota manera, de vegades algunes d’elles requerien la intervenció de les reines d’Aragó davant l’abandó o la violència del marit. La reina Sibil·la escriví una dura missiva al secretari del rei Pere on li manava que passés la provisió necessària a la seva dona, ja que no volia viure amb ella.

Les agressions semblaven estar sempre justificades ja que se la culpava de tot: de ser dona, de no tenir fills, que els fills nasquessin morts o deformes, o morissin. Era culpable si provocava desitjos il·lícits, si el marit s’excedia en les seves apetències sexuals, si buscava plaer fora de la llar o si no ho trobava en ella, si la violaven o la maltractaven...

Front la violència marital era més fàcil sobreviure amb l’obediència que no pas amb la rebel·lió, la infidelitat i la desobediència. Algunes dones s’armaven de paciència i d’amor com aconsellava la mateixa societat i les mateixes dones. Altres van decidir fugir del marit (algunes ho aconseguiren i d’altres no), refer les seves vides en altres llocs... encara que totes les que ho van fer van perdre el seu dot i els drets sobre els béns conjugals. Tot i això, també es donaven casos de dones que acabaven matant al marit com a única manera de poder defensar-se dels maltractaments del marit: en alguns processos s’han conegut acusacions d’enverinament al marit per part de dones que es trobaven indefenses davant de la violència dels seus marits i sense possibilitats legals de protecció.

Confinament de la dona

Una altra forma de violència que es podia donar era la exercida mitjançant el confinament de la dona. També es pot considerar dins la violència de gènere, ja que es troben les dones tancades i confinades per la gelosia del seu marit: “En una ciudad...Había un viejo casado con una moza, a la cual amaba tan excesivamente, que la tenía grandes celos, los cuales le causaban gran trabajo en su persona y llegaba a tal extremos su celosía, que su mujer y el propio y toda su familia, padecían grandes trabajos y graves daños...” (ARIAS BAUTISTA, 2007).

El tancament semblava ser habitual i molt denigrant entre els menys privilegiats i estava penat en el Fuero Juzgo de Castella: “...los hombres que encierran a las dueñas en su cas o corral, o mandan a otros que así lo hagan, paguen 30 maravedís a la dueña y reciban cien azotes, y los que lo hicieron por su mandato, si son libres paguen 15 maravedís cada uno y reciban igualmente cien azotes...”.

Homicidis

Però a vegades les agressions provocaven la mort de la dona. Les morts de les esposes es podien produir per nombrosos mitjans: per ballesta, verins, punyalades, estimbades, pallisses, estrangulació, ofegament...

L’homicidi pot ser considerat com a conseqüent a la violència de gènere inferida en la societat i en el matrimoni. L’assassinat d’una dona es considera conseqüència de violència de gènere si era una executada pel seu marit en haver estat trobada en adulteri, o de violència comú si es tractava d’un marit que matés a la dona per quedar-se amb major quantitat de béns.

En primer lloc i com acte de violència contra les dones podria citar-se l’infanticidi selectiu femení, que inauguraria una clara violència de gènere inferida.

D’altra banda, es pot entendre que moltes morts serien el resultat d’una violència domèstica incontrolada, fruit dels prejudicis de gènere. Sabaté i Curull (1993) avança una xifra per a la Catalunya del segle XIV: segons les seves investigacions el 25% de les dones assassinades en aquest espai i temps van ser mortes pel seu marit, a l’igual que el 15% de les vegades que les dones apareixen als tribunals ho fan pels maltractaments físics de l’espòs.

Un altre tipus de cas era el d’homicidi com a solució per a iniciar una altra relació. A vegades el textos no intenten justificar res i es limiten a mencionar el fet que l’home es volia desfer de la dona, ja fos per exemple, perquè es volgués mantenir una nova relació o bé perquè la viure amb ella resultés impossible o angoixant.

Per tant, d’igual manera que la doctrina patriarcal declarava culpable de mort a la dona infidel al marit, la societat justificava moralment que un marit busqués la mort de la seva esposa si aquesta no s’ajustava a allò que s’esperava d’ella: docilitat i mansuetud... i més encara si era una dona difícil o de convivència insuportable. A “El Conde Lucanor” es parla d’una dona que era irascible i que feia tot el contrari del que se li manava, mentre el marit intentava per tots els mitjans corregir-la. Finalment va decidir lliurar-se d’ella prohibint-li l’ús d’un ungüent verinós, que com bé sabia, la seva esposa desobedient utilitzaria. D’altra banda, Martínez de Toledo narra una història en la que el marit fa un pla per acabar amb la seva dona, que sempre el contrariava en les seves decisions. Va posar una ballesta en un arca i va dir a la seva muller que no l’obrís. Ella, per contrariar-lo, l’obrí i es disparà la fletxa matant-la. Moltes vegades els plans que es fan posen en evidència les dones, deixant-les com persones que el que fan és només contrariar el marit i no complir el seu paper com a bona esposa i per això acabaven mortes.

Però a vegades la violència desencadenada per un marit sobre l’esposa tenia altres bases, com podia ser rebre béns o herències o robar-li les pròpies. Normalment, es cataloga aquest tipus de violència com a comú, ja que és una resposta de la cobdícia, tot i que també s’ha de tenir en compte la confiança que creava en la víctima el vincle teòric de l’amor conjugal i les obligacions i drets recíprocs.

I finalment, també s’ha de destacar el cas de l’assassinat com a “justa venjança” si l’esposa havia comès adulteri, encara que a l’inrevés no era permès (Castigos é documentos...).

El fet que un marit matés a la dona era considerat un acte greu. L’església del territori català al segle X es refereix a usos ancestrals amb penitència irrevocable i dues possibilitats de perdó: entrar en el convent, o continuar solter, renunciar a les activitats públiques i als negocis, menjar carn només 3 cops a l’any i finalment la impossibilitat d’entrar a l’església.

En la legislació medieval rebia especial atenció la dona que era agredida estant embarassada, com resultat d’un acte premeditat o irreflexiu i que, lògicament, podia provocar no només la mort del fetus, sinó també la de la mare. Llavors qui matés a la dona embarassada havia de pagar multa per doble homicidi, o si només la feria però matava el nen havia de pagar per lesions i per l’homicidi (Fuero de Cuenca).

Correcció marital

Un altre tipus de violència contra les dones va ser l’anomenada “marital correcció”, infligida pels marits a les seves dones, com una modalitat de càstig permesa i acceptada socialment.

L’home tenia la responsabilitat d’aquelles persones que depenien d’ell, ja es tractés de fills, filles, servents i, per suposat, la seva pròpia dona, i com a cap de família havia de respondre davant la societat per les accions i conseqüències dels mateixos. A més, mantenien una funció formativa en la que s’utilitzava la violència per a millorar els tutelats i es veia com a completament natural.

El marit havia d’assegurar que la seva dona li obeís, però no a qualsevol preu ni amb mètodes massa violents. Les mateixes comunitats i els veïns eren els que intentaven pressionar els marits que abusaven de les dones, ja que posaven en perill la pau de la societat. Els marits només podien corregir-les per les raons que deia la llei. Els homes que s’excedien podien ser castigats amb multes i es dubtava de la seva autoritat.

Diversos tractadistes es van interessar per aquesta correcció marital en les relacions sentimentals, com Francesc Eiximenis, Cherubino da Siena i Christine de Pizan. Eiximenis desaconsellava la disciplina rigorosa, preferia el respecte a la llei i condemnava l’assassinat de les dones. D’altra banda, Cherubino Da Siena dóna directrius dels càstigs que el marit pot aplicar a la dona: que la corregís amb dolçor per a que canviés de conducta, però si aquest mètode no funcionava indica que s’apliqués una força verbal o física més gran. Finalment, Christine de Pizan critica la violència dels homes sobre les dones, defensant-les de les humiliacions quotidianes, i argumentant que és aquesta violència sobre les que es fonamenta el poder dels homes damunt les dones.

En alguns textos legislatius, com el “Fuero de Calatayud”, es plantejava la possibilitat que un home acabés matant per error al fill, servent... i en aquests suposats casos d’homicidi involuntaris com a resultat de corregir amb duresa, es demanava benignitat amb l’homicida, ja que se’l jutjava més per la seva intenció que per les conseqüències que havia tingut el seu acte. En el cas de les joves i dones, la seva educació també podia tenir lloc amb aquesta formació, que acabaria un cop estiguessin casades, amb els marits que serien els que acabarien la feina iniciada pels pares i mares. Per tant, la violència física i psicològica, mantinguda dins de la moderació, era permesa ja que tenia la finalitat d’educar a la dona, sobretot quan aquesta tenia un caràcter irascible.

A El conde Lucanor apareix un mètode seguit per un jove per aconseguir controlar la seva dona, que tenia fama de tenir molt mal caràcter. Mentre menjava va començar a cridar i a inquirir als animals de la llar que li portessin aigua i com aquests no seguien les seves ordres, els va anar matant. Llavors va demanar el mateix a la seva dona i aquesta, aterrida pel que havia vist, es va tornar completament submisa i obedient.

A Catalunya, la llei reconeixia al marit el dret de castigar la seva dona, ja que era el seu posseïdor i senyor i com a tal, havia de corregir-la. Per exemple, Peregrino de Fraga va matar la seva dona sense voler. Ella li estava aguantant un llum al celler, però com no li agafava bé el llum, ell li va tirar una gerra pel cap, per a corregir-la del mal servei que li feia, amb tan mala sort que la va matar. El rei Joan I el va perdonar.

Segons García Herrero (2008), Pedro de Ayera s’excusava d’hipotètics futurs mals comportaments de la seva dona, María de Albarracín, dient que si ella feia coses indegudes, ell procediria segons pensés convenient. A més, en els documents quedava clar que Pedro la maltractava per això.

Però no s’havia de qualificar-se de marital correcció el comportament d’un marit furiós, gelós o borratxo que apallissava la dona per causes nímies. En aquests casos es tractaven de simples maltractadors, que aprofitaven aquesta suposada benignitat que s’havia de tenir en aquests casos. L’abús marital excessiu també podia ser causa de “divortium”. Al principi els tribunal eclesiàstics instaven a les dones a tornar a casa seva per reconciliar-se amb els seus marits, però un cop es veia que la reconciliació no era possible, el jutge eclesiàstic podia sentenciar la separació. Tot i això, les peticions de divorci són gairebé inexistents i encara que es fes la demanda i es pogués demostrar la crueltat del marit, no sempre s’obtenia.

• Violència Sexual

El cas de la violència sexual és molt difícil de tractar per la dificultat de trobar en les fonts informació sobre la violència sexual infringida a les dones en l’àmbit familiar i dins el matrimoni.

Tot i això, el matrimoni no lliurava a les dones de la brutalitat de la violació. A més dels estranys i persones properes, podia ser violada pel propi marit. Segons Marta Torres, la violència sexual en la parella estava naturalitzada ja que els homes i les dones assumien que la relació sexual era necessària dins del matrimoni, com a dret del marit i obligació de la dona (TORRES FALCÓN, 2004).

Sent en aquest cas resultat d’una situació naturalitzada no tenia cap conseqüència, ja que l’home estava legitimitat a prendre allò que li pertanyia quan volgués. Rojas Marcos diu que en l’àmbit del matrimoni la vexació i submissió de l’esposa als capricis del marit han estat considerats com a part integrant del contracte sexual. No es considerava de la mateixa manera que una violació produïda a l’exterior, potser més freqüent del que s’ha arribat a registrar a les fonts, ja que aquesta era considerada com un delicte molt greu.

Un exemple és un matrimoni amb fills que va fer promesa de castedat, però el dia de Pasqua, data en què es prohibien les relacions, el marit va agafar la dona i va trencar la promesa. Aquest la va violar malgrat les seves lamentacions, ja que la dona volia mantenir el vot que havien fet.

A les Cantigas, una noia enamorada d’un jove que havia viscut amb ella des de petits, és obligada a casar-se amb un home. Quan la noia li explica la seva situació al marit, aquest fa pres al jove i intenta forçar la noia.

Una actitud que moltes dones seguien, no per elecció, sinó impulsades a això, era la prostitució. Proxenetes podien ser els pares, les mares o altres dones, però també els marits, dels que depenia la dona, qui per encontrar-se dins del món prostibulari o per gaudir d’una millor vida venent el cos de la seva dona o protegida.

• Violència psicològica

La violència psicològica també pot presentar moltes formes. Un dels seus primers tipus en l’Edat Mitjana i relacionat amb la institució del matrimoni i la sexualitat de la dona era l’alienació de la voluntat i l’elecció forçada de l’estat.

Eukene Lacarra mostra un exemple en què es pot veure una clara forma de supressió de la voluntat de la dona: Alvar Fáñez, per provar-la, va fer veure que veia a les vaques com a cavalls, i als cavalls com a vaques; llavors, la seva dona va donar la raó al seu marit, donant raons que fessin pensar a tothom que el seu marit no estava equivocat. D’aquesta manera, se’ns mostra que les qualitats que s’esperava en les dones de bon enteniment era acabar amb la seva personalitat i voluntat per a donar-li la raó al seu marit.

D’altra banda, l’elecció forçada d’estat també va ser una característica pròpia de l’Edat Medieval i que anava contra la llibertat de les dones.

La societat medieval havia senyalat dos camins per a les dones: el matrimoni o el convent. I poques vegades l’elecció de la dona era fruit de la seva reflexió, maduresa i llibertat d’elecció. A causa d’aquesta actitud de subordinació, la major part del sexe femení es veia obligat a acatar decisions sobre si mateixes, els seus actes, el seu futur i sobretot, llibertat sobre la seva sexualitat i matrimoni. El valor de la dona sobretot en les classes privilegiades era com a úter reproductor, com a mitjan per crear aliances que facilitessin béns i poder, i per això es feia necessari preservar la virginitat que li assegurés la ubicació en el marc social. Un altre cop es pot veure com hi ha la intenció de controlar la dona i la seva sexualitat. I elles gairebé no tenien possibilitat de protesta o de rebel·lió, ja fos perquè la seva mentalitat no ho concebia o perquè li portaria males conseqüències: ser durament reprimida o caure en la marginalitat.

Per tant, l’obligació a contraure matrimoni era molt habitual. Moltes dones eren casades contra la seva voluntat per les seves famílies i no podien fer gaire cosa per impedir-ho. La dona no podia decidir el seu futur i si ho feia podia ser desheretada. Són molt nombrosos els casos de dones que van ser casades a la força. A las Cantigas de Santa María (105, 135, 195) es troben casos de nenes casades sense el seu consentiment i que sofrien maltractaments a mans dels seus marits. Destaca el cas de Caterina, una noia menestral de 16 anys, que després d’unes esposalles es va recloure al monestir de les Predicadores de Barcelona d’on va ser raptada a cop d’espasa per la família del promès rebutjat per ella. Moltes noies el que intentaven era entrar als monestirs per evitar casar-se.

Tot i això, posteriorment, al Fuero Real de Castella, es va introduir una legislació que prohibia als pares casar a la filla per la força, ja que si ho feien el matrimoni no tindria validesa, tot i que en moltes ocasions va ser obviat.

Poques podien escollir el seu destí i per a aconseguir-lo havien de comptar amb la decisió del pare, marit, germà... Els homes es veien legitimats per a disposar de les dones com a pertinences, i en molts casos, el control sobre la sexualitat de les dones per part del marit podien continuar inclús després de la seva mort: en molts testaments queda fixada una clàusula per a la fidelitat “post mortem” per la que si la dona es tornava a casar, no rebria tots els béns que li corresponien, sinó que aquests passarien a una altra persona.

Aquesta situació de submissió de la dona no s’acabava ni amb la mort del marit. Les vídues tenien prohibit realitzar unions legítimes i mantenir relacions sexuals, ja que podia ser considerada com a adúltera. La dona quedava durant un any després de la mort del seu marit, sota la vigilància dels parents, per la qual cosa la seva sexualitat i estat tornaven a estar sota control i no tenia completa llibertat.

Per regla general, els insults verbals més greus expressaven sobretot violència de gènere quan es referien a la sexualitat de les dones. Encara que en els apartats anteriors la capacitat de l’individu per a torçar la voluntat de la dona acostumava a ser fruit de la força física, el càstig i el confinament, també podia aconseguir-se mitjançant la por psicològica de la víctima, amb amenaces de càstig diví o de maleficis.

S’ha de tenir en compte que un ambient privat hostil podien donar-se nombrosos moments d’insults, vexacions, mofes, ridiculitzacions, menysvaloracions... tant per part dels seus marits com dels seus familiars més directes. Per regla general, els insults verbals més greus expressaven sobretot violència de gènere quan es referien a la sexualitat de les dones.

Una altra violència psicològica es pot veure en els casos de les anomenades “malmaridades”, com per exemple, en el cas de Godelive. Sofria vexacions, abusos, coaccions i amenaces, se li retirava l’aliment mentre els servents s’ho menjaven...

Altres malmaridades a Espanya podien sofrir abusos, violacions, amenaces o altres perjudicis mitjançant la realització d’activitats que provoquessin pors reals o imaginàries o aquelles que mitjançant dolor psíquic podien arribar a provocar malalties; terror per ser entregades al dimoni.

També suposava una gran frustració i angoixa el fet de no poder complir l’objectiu de donar descendència al marit: era com si no complissin les seves expectatives i tenien por a ser repudiades o a tenir altercats amb el marit.

Moltes vegades aquesta violència venia donada a causa de la separació dels fills contra la voluntat de la mare. Aquestes situacions es donaven sobretot quan existien interessos polítics o econòmics i llavors les mares sofrien l’angoixa de la possible mort dels seus fills, el seu maltractament o confinament, o el simple fet de no poder mantenir-los.

Per acabar, s’ha de mencionar la gran violència psicològica que podia suposar les mateixes agressions físiques i sexuals, ja sigui la por o obligar a les esposes a prostituir-se contra la seva voluntat.

• Violència econòmica

La majoria de les dones eren desposseïdes dels seus béns i necessitava l’autorització de l’home per poder fer-ne ús. Aquesta situació les deixava en absoluta dependència dels homes amb que convivien. A més, com el marit necessitava el permís i consentiment de la dona per poder manipular els béns d’ell, moltes vegades les dones eren sotmeses a amenaces per a que signessin els documents necessitats.

Coma violència econòmica també s’ha de tenir els casos d’adulteri, ja que la dona adúltera acostumava a perdre el seu dot i, per tant, encara se situava en una posició de major subordinació respecte al marit, que era el que es quedava amb totes les seves possessions.

Violència sobre la sexualitat en les dones- Introducció

Huertas Lorente, Cristina, i Roselló Román, Elisabet.

La societat medieval, com la resta de les societats patriarcals, va exercir una violència estructural sobre el col·lectiu de les dones. La diferència de poder, de decisió i d’acció entre els homes i les dones és presentada com a “natural” i transmesa de generació a generació perpetuant un sistema de desequilibri que és molt dur que trencar ja que, qui ho intenta, és considerat antisocial i allunyat de la comunitat. Els dissidents es converteixen en transgressors de l’ordre i són estigmatitzats. En aquesta etapa es donava un sistema de dominació de les dones per part de la societat patriarcal, d’articulació de la immensa majoria de les capacitats jurídiques a les que van ser sotmeses i d’assignació d’un paper centrat en la vida familiar.

Les dones podria semblar, a simple vista, que eren considerades com a menors d’edat de forma permanent, sempre sota el control d’un home, i les seves conductes havien de ser vigilades. Una manera d’aconseguir el controls sobre les dones destaca la violència de l’home contra elles. En realitat, una dona, sempre pertanyia a un home: el seu pare, un familiar responsable o el seu marit. Una dona era un bé o objecte de domini feudal. Servia per la procreació de la família, la cura dels infants, i la cura de la llar, així com d’ajuda suplementària en les feines domèstiques i agrícoles o manufactureres. Una dona era un objecte d’intercanvi, que devia arribar a un marit, usualment del seu mateix estament, verge, pura i honesta.

La violència estructural de gènere marca en l’Edat Mitjana no només les actituds i comportaments de gènere, sinó que classifica les dones, per principi, com menors i pitjors que els homes en tots els àmbits possibles. Aquesta circumstància reforça l’actuació sobre elles en totes les etapes de la vida i legitima l’apropiació de qualsevol dona per part de l’home. Ells estableixen com ha de cuidar el seu cos, el que ha de vestir, com i a on ha de sortir, el que ha d’escollir, com ha de pensar, veure, sentir...

També convé les seves etapes biològiques en funció del cicle reproductiu i els assigna un nom en funció de si realitza o no la seva sexualitat. Per tant, la seva sexualitat està vigilada, controlada i dominada. Per tant, les dones podien ser: verges, casades, vídues o monges i aquestes categories eren les úniques possibilitats permeses. La bondat femenina estava completament unida a l’ús ordenat del cos en matèria sexual, és a dir, al bon comportament sexual. Era bona la dona casada que guardava fidelitat al seu marit, la soltera que no mantenia relacions sexuals...

Aquelles dones que trenquessin les normes o interpretessin la realitat de manera diferent eren condemnades, reprimides i castigades per la societat, la família o l’home al qui ella estigués subordinada. Llavors, eren considerades tan violentes com les pitjors criminals i transgressores de l’ordre establert, pagant per això. També es castigava les que no complissin el contracte familiar i sexual, com les adúlteres o les que eren sospitoses d’introduir fills bastards en el si del seu matrimoni; les que realitzessin activitats no assignades a les dones, és a dir, envair espais públics i prohibits, fora de tenir cura de la llar i la família i de la reproducció. Llavors podien ser acusades de bruixes, heretges, alcavotes o altres noms que els causarien càstigs i a vegades la mort. Les dones, per tant, podien estar sotmeses a una violència sobre la seva sexualitat, tipus de violència que s'entén com totes aquelles actituds violentes i de control sobre la sexualitat dels individus i que, d’una manera o d’una altra, coartaven la llibertat dels mateixos.

Aquesta violència no només es donava dins del matrimoni, sinó també fora. Si la dona no estava sotmesa a un marit, ho era a un pare o tutor i per extensió a una família. Representava l’honor, la virtut, i un objecte patrimonial, gairebé, més. Per aquestes raons, s'ha de tractar aquesta violència dins i fora del matrimoni per separat i veure les diferents manifestacions que tenia.