INTRODUCCIÓ I FORMES DE VIOLÈNCIA
Huertas Lorente, Cristina
Un dels principals àmbits on era més habitual la violència sobre la sexualitat de les dones era en l’àmbit privat, dins del propi matrimoni. Les dones en la seva qualitat d’éssers inferiors i dèbils havien d’estar sempre vigilades. Les manifestacions de la violència patriarcal es constaten en la impossibilitat de las dones de disposar del seu cos i de llibertat per a actuar, ja que estaven sotmeses al seu pare primer i després al seu marit. La llei confirma aquesta situació i en les seves diferents disposicions insistia en el tractament desigual a homes i dones i a la diferent responsabilitat que es donava als actes de cadascun d’ells. El maltractament a la dona no suposava cap delicte, ja que es considerava que la dona pertanyia a la família, com una possessió més.
Per tant, el concepte violència contra les dones dins de la parella no existia a Castella o estava molt difuminat: el marit tenia permès reprendre l’esposa i agredir-la si no es comportava com havia de fer. En l’Edat Mitjana, per tant, es va establir la correcció marital, com a potestat del marit per a corregir de forma violenta la conducta de la seva dona que no s’ajustés a les normes establertes, ja fos en la reproducció, en la seva sexualitat o segons el seu gènere. A més, entre els segles XII i XIII es va modificar la situació de les dones força negativament, ja que aquestes van perdre drets: la visió de la dona va passar de ser considerada una ajuda a una càrrega pel matrimoni. A més, una de les garanties pel bon tractament de la dona, el dot marital, va desaparèixer.
Les relacions humanes eren difícils, sobretot agreujades per la desigualtat jurídica entre home i dona i per la violència dels costums. De vegades, les parelles utilitzaven àrbitres per dirimir els seus conflictes i evitar la violència. Però la majoria de les ocasions, els afers acabaven de forma violenta. I si dins de la llar hi ha gradacions en quant a l’homicidi, sembla que el comès per la dona sobre el marit sigui el pitjor.
Aquestes agressions i baralles eren escoltades o vistes en moltes ocasions pels veïns. La proximitat de les cases, les finestres i els terrats podien fer que s’accedís a la intimitat de les altres famílies. En els processos judicials es pot veure aquesta situació ja que els veïns afirmen haver escoltat baralles, odis i amors dels interessats. Per tant, aquests fets eren en moltes ocasions de domini públic i per la finestra es podia veure com el marit pegava a la dona. En els casos en què els marits eren simples maltractadors i ni tan sols tenien l’objectiu de corregir les dones, els propis veïns tenien l’obligació de vigilar a aquests homes per a evitar acarnissaments maritals, la mort de la dona i per impedir o delatar els càstigs excessius.
Generalment la mort del marit a mans de l’esposa era a causa de gelosia, malícia i adulteri femení.
Formes de violència
La violència en el matrimoni i en la llar podia prendre diverses formes. A més, les seves causes, orígens i càstigs aplicats eren molt nombrosos i diferents. Les violències que reben les dones podien ser comunes o de gènere inferides i tenir lloc en l’espai privat o el públic. En els casos que es van destacant seria violència de gènere inferida perquè apareix com a conseqüència d’un prejudici patriarcal que declara posseïble el cos de les dones; i en el primer d’ells, a més, seria violència domèstica, ja que té lloc al si de la família.
Les lleis baix-medievals establien que la dona i els fills se subordinessin al pare de família, que tenia dret fins i tot d’aplicar càstigs corporals, si bé limitats, si no eren obedients i submisos.
Tot i això, les arres de la unió, el dot marital, eren la garantia per assegurar que la dona seria ben tractada. La capacitat jurídica de les dones al territori català i els seus drets mostraven que no era objecte de menysvaloració particular dels homes que l’envolten en la vida quotidiana, i especialment del marit. Però d’altra banda, la presència de les dones davant els tribunals denunciant injustícies fa pensar que sovint els seus drets no eren respectats. Les seves queixes ens presenten violències, a les que tothom estava exposat, però que elles rebien amb més freqüència. De tota manera indiscutiblement en els segles posteriors més que no pas als X i XI, les dones van ser víctimes de violències doverses. Hi ha poques referències a violència domèstica en els documents dels segles IX a XI, però en èpoques posteriors la violència contra les dones es multiplica.
- Violència física
La violència física pot ser entesa des de les empentes fins als assassinats, ferides, lesions, manca d’assistència i la seva omissió, el resultat de la qual seria la malaltia i en moltes ocasions la mort... Aquest tipus de violència té moltes facetes i es pot reconèixer per les seqüeles de la víctima.
Aquesta violència se sol classificar en comú i ordinària o violència de gènere inferida.
La violència física és un fet present en la vida quotidiana de l’Edat Mitjana.
Però una cosa diferent era la violència física comuna i la conseqüent a una ideologia que justificava i exigia la correcció amb tots els mètodes necessaris de les dones, per part dels homes a qui estiguessin subjectes. Un cop la dona es casava, aquest paper passava del pare al marit. A ells sempre se’ls reconeixia capacitat, autoritat, millor criteri i major qualitat moral. D’aquí que es consideri que els maltractaments individuals són la manifestació dels maltractaments estructurals i institucionalitzats, que formen part de l’ordre patriarcal. La seva pròpia estructura fa que passin inadvertits com a material obvi dels que no s’ha de donar explicacions, és a dir, es veu com un fet “natural”. Fruit de tots aquests principis, les dones podien rebre maltractaments del seu pare, germans, marit i, a vegades, dels seus propis fills, en l’interior de la llar. Aquesta violència estava justificada perquè les dones es trobaven sempre en situació de servitud respecte als homes, idea que era fixada per la pròpia educació que es transmetia, com es veu en aquest text de Sant Agustí, Confessions: <
Aquest fragment i altres textos sempre mostren i deixen ben clara la imatge de submissió de les dones i, fins i tot, a vegades es raona sobre la violència física sobre les dones perquè “necessàriament han de ser dominades”.
D’una banda, existeixen testimonis de violències físiques per mutilacions, lesions i ferides. Dins de la família i el matrimoni existeix una violència pròpia d’allò quotidià, a causa de petits altercats i dels valors violents imperants. A més, el membres femenins sofrien una altra violència encaminada a torçar la seva voluntat, a imposar uns criteris i unes actituds pel que no comptava en absolut el seu desig o inclinació. A l’obra Blanquerna, per exemple, es pot veure com una mare estava decidida a variar la intenció de professar de la seva filla a força de cops per tal de poder casar-la. Per tant, les dones eren víctimes indefenses dels seus pròxims durant la seva infància i adolescència i podien rebre tota sèrie de vexacions ja que ni el codi moral ho impedia, ni la llei feia res per remeiar-ho, ja que es considerava normal la correcció de les dones i, per tant, no tomaven consideració de violències. I una vegada casades podien tenir sort i ser tractades amb respecte pels seus marits, tot i que aquest també tenia i duia a terme la funció de controlar i corregir la dona.
Les pròpies dones havien de suportar la situació i com deia Cristine de Pizán, s’havia d’estar agraïda per ser casada amb un bon home i a les dones maltractades, els aconsellava que havien de sofrir pel seu marit i intentar amb la seva bona disposició corregir la seva perversitat. Aquesta ideologia es pot veure en els plets, ja que els homes parlaven majoritàriament del seu dret a la correcció de les seves dones i el seu caràcter insubmís, desobedient i deshonest. En el seu discurs, elles es mostren socialitzades, ja que encara que reclamen al jutge per la injustícia de la seva situació, insisteixen en què no han donat motius als seus marits per a que utilitzin la violència.
Dins de la violència de gènere inferida s’ha de posar com a font de conflictes a la gelosia. També s’ha de relacionar amb el sentiment d’honra que els homes dipositaven en la seva imatge pública i capacitat viril. Tot dubte generat en la pròpia consciència o per un judici extern desencadenava una gran violència. Un exemple és el que exposa Carmen Pallares: Elvira Rodríguez va ser ferida amb un punyal a causa de la gelosia del seu marit Juan Alfonso Tenorio.
Altres episodis de gelosia es podien donar quan de nit, grups de joves es distreien cantant pels carrers o davant de la porta d’una dona. Aquesta podia ser la que rebés en nombroses ocasions les conseqüències dins de casa pel seu marit gelós. Alguns casos els trobem a Barcelona. Una dona, Margarida va ser ferida pel seu marit per gelosia, a causa d’aquests instruments que sonaven al seu carrer de nit. I una veïna seva gairebé perd un ull de la pallissa que li va donar el marit perquè de nit sonaven instruments al carrer.
Però també era causa de maltractament el pur caprici, estar borratxo ell o ella, per l’actuació d’altres homes envers la seva muller, encara que la seva atenció cap a la dona no fos retornada, la gelosia, etc.
Aquesta violència també es podia donar per la negativa de les dones a tenir relacions amb ells. En
Tot i això, a Catalunya les dones podien denunciar els seus casos a l’autoritat ordinària. La gran extensió d’aquest violent fenomen va impulsar a tractar de prevenir aquesta violència marital mitjançant uns compromisos que l’home contreia davant l’autoritat ordinària. Era una obligació, tant econòmica com de comportament, de sotmetre’s a una multa en cas d’incompliment i de maltractar la dona.
L’any 1465 va comparèixer davant de notari un home que havia de donar comptes pels maltractaments als que sotmetia la seva dona, Elvira Rodríguez, fins al punt d’apunyalar-la. La solució va ser el penediment del marit i la promesa de tractar bé la seva dona, al temps que demanava a la seva dona que tornés a fer vida amb ell i els seus fills, empenyorant la seva persona i béns en cas que no ho complís en 20.000 maravedís.
A més, un cop realitzada l’agressió s’havia de pagar una llarga llista de compensacions per les lesions que es poguessin ocasionar. Segons el Fuero Viejo de Castella (II,I,VI):
-100 sous per un ull trencat, el nas tallat, els llavis, la llengua, una cama o un braç trencat, una mà tallada...
-50 sous per una orella o un polze tallat.
-De
El dret medieval més modern (Fuero Real V, IV, I) continua amb aquestes tarifes, tot i que amb altres consideracions:
-2 maravedís per una ferida al cap o cara que no faci sang, una ganivetada que trenqués el cos i arribés a l’os.
-1 maravedís per una ferida en el cos.
-250 sous si perd l’ull, la mà, el peu, el nas, el llavi...
-100 sous si se sortia l’os.
Les agressions contra les dones perpetrades pel marit eren difícilment denunciables, a no ser que es tractés de casos molt greus. La documentació sobre denúncies de dones que acusen els seus marits d’agressió és molt escassa. De tota manera, de vegades algunes d’elles requerien la intervenció de les reines d’Aragó davant l’abandó o la violència del marit. La reina Sibil·la escriví una dura missiva al secretari del rei Pere on li manava que passés la provisió necessària a la seva dona, ja que no volia viure amb ella.
Les agressions semblaven estar sempre justificades ja que se la culpava de tot: de ser dona, de no tenir fills, que els fills nasquessin morts o deformes, o morissin. Era culpable si provocava desitjos il·lícits, si el marit s’excedia en les seves apetències sexuals, si buscava plaer fora de la llar o si no ho trobava en ella, si la violaven o la maltractaven...
Front la violència marital era més fàcil sobreviure amb l’obediència que no pas amb la rebel·lió, la infidelitat i la desobediència. Algunes dones s’armaven de paciència i d’amor com aconsellava la mateixa societat i les mateixes dones. Altres van decidir fugir del marit (algunes ho aconseguiren i d’altres no), refer les seves vides en altres llocs... encara que totes les que ho van fer van perdre el seu dot i els drets sobre els béns conjugals. Tot i això, també es donaven casos de dones que acabaven matant al marit com a única manera de poder defensar-se dels maltractaments del marit: en alguns processos s’han conegut acusacions d’enverinament al marit per part de dones que es trobaven indefenses davant de la violència dels seus marits i sense possibilitats legals de protecció.
Confinament de la dona
Una altra forma de violència que es podia donar era la exercida mitjançant el confinament de la dona. També es pot considerar dins la violència de gènere, ja que es troben les dones tancades i confinades per la gelosia del seu marit: “En una ciudad...Había un viejo casado con una moza, a la cual amaba tan excesivamente, que la tenía grandes celos, los cuales le causaban gran trabajo en su persona y llegaba a tal extremos su celosía, que su mujer y el propio y toda su familia, padecían grandes trabajos y graves daños...” (ARIAS BAUTISTA, 2007).
El tancament semblava ser habitual i molt denigrant entre els menys privilegiats i estava penat en el Fuero Juzgo de Castella: “...los hombres que encierran a las dueñas en su cas o corral, o mandan a otros que así lo hagan, paguen 30 maravedís a la dueña y reciban cien azotes, y los que lo hicieron por su mandato, si son libres paguen 15 maravedís cada uno y reciban igualmente cien azotes...”.
Homicidis
Però a vegades les agressions provocaven la mort de la dona. Les morts de les esposes es podien produir per nombrosos mitjans: per ballesta, verins, punyalades, estimbades, pallisses, estrangulació, ofegament...
L’homicidi pot ser considerat com a conseqüent a la violència de gènere inferida en la societat i en el matrimoni. L’assassinat d’una dona es considera conseqüència de violència de gènere si era una executada pel seu marit en haver estat trobada en adulteri, o de violència comú si es tractava d’un marit que matés a la dona per quedar-se amb major quantitat de béns.
En primer lloc i com acte de violència contra les dones podria citar-se l’infanticidi selectiu femení, que inauguraria una clara violència de gènere inferida.
D’altra banda, es pot entendre que moltes morts serien el resultat d’una violència domèstica incontrolada, fruit dels prejudicis de gènere. Sabaté i Curull (1993) avança una xifra per a
Un altre tipus de cas era el d’homicidi com a solució per a iniciar una altra relació. A vegades el textos no intenten justificar res i es limiten a mencionar el fet que l’home es volia desfer de la dona, ja fos per exemple, perquè es volgués mantenir una nova relació o bé perquè la viure amb ella resultés impossible o angoixant.
Per tant, d’igual manera que la doctrina patriarcal declarava culpable de mort a la dona infidel al marit, la societat justificava moralment que un marit busqués la mort de la seva esposa si aquesta no s’ajustava a allò que s’esperava d’ella: docilitat i mansuetud... i més encara si era una dona difícil o de convivència insuportable. A “El Conde Lucanor” es parla d’una dona que era irascible i que feia tot el contrari del que se li manava, mentre el marit intentava per tots els mitjans corregir-la. Finalment va decidir lliurar-se d’ella prohibint-li l’ús d’un ungüent verinós, que com bé sabia, la seva esposa desobedient utilitzaria. D’altra banda, Martínez de Toledo narra una història en la que el marit fa un pla per acabar amb la seva dona, que sempre el contrariava en les seves decisions. Va posar una ballesta en un arca i va dir a la seva muller que no l’obrís. Ella, per contrariar-lo, l’obrí i es disparà la fletxa matant-la. Moltes vegades els plans que es fan posen en evidència les dones, deixant-les com persones que el que fan és només contrariar el marit i no complir el seu paper com a bona esposa i per això acabaven mortes.
Però a vegades la violència desencadenada per un marit sobre l’esposa tenia altres bases, com podia ser rebre béns o herències o robar-li les pròpies. Normalment, es cataloga aquest tipus de violència com a comú, ja que és una resposta de la cobdícia, tot i que també s’ha de tenir en compte la confiança que creava en la víctima el vincle teòric de l’amor conjugal i les obligacions i drets recíprocs.
I finalment, també s’ha de destacar el cas de l’assassinat com a “justa venjança” si l’esposa havia comès adulteri, encara que a l’inrevés no era permès (Castigos é documentos...).
El fet que un marit matés a la dona era considerat un acte greu. L’església del territori català al segle X es refereix a usos ancestrals amb penitència irrevocable i dues possibilitats de perdó: entrar en el convent, o continuar solter, renunciar a les activitats públiques i als negocis, menjar carn només 3 cops a l’any i finalment la impossibilitat d’entrar a l’església.
En la legislació medieval rebia especial atenció la dona que era agredida estant embarassada, com resultat d’un acte premeditat o irreflexiu i que, lògicament, podia provocar no només la mort del fetus, sinó també la de la mare. Llavors qui matés a la dona embarassada havia de pagar multa per doble homicidi, o si només la feria però matava el nen havia de pagar per lesions i per l’homicidi (Fuero de Cuenca).
Correcció marital
Un altre tipus de violència contra les dones va ser l’anomenada “marital correcció”, infligida pels marits a les seves dones, com una modalitat de càstig permesa i acceptada socialment.
L’home tenia la responsabilitat d’aquelles persones que depenien d’ell, ja es tractés de fills, filles, servents i, per suposat, la seva pròpia dona, i com a cap de família havia de respondre davant la societat per les accions i conseqüències dels mateixos. A més, mantenien una funció formativa en la que s’utilitzava la violència per a millorar els tutelats i es veia com a completament natural.
El marit havia d’assegurar que la seva dona li obeís, però no a qualsevol preu ni amb mètodes massa violents. Les mateixes comunitats i els veïns eren els que intentaven pressionar els marits que abusaven de les dones, ja que posaven en perill la pau de la societat. Els marits només podien corregir-les per les raons que deia la llei. Els homes que s’excedien podien ser castigats amb multes i es dubtava de la seva autoritat.
Diversos tractadistes es van interessar per aquesta correcció marital en les relacions sentimentals, com Francesc Eiximenis, Cherubino da Siena i Christine de Pizan. Eiximenis desaconsellava la disciplina rigorosa, preferia el respecte a la llei i condemnava l’assassinat de les dones. D’altra banda, Cherubino Da Siena dóna directrius dels càstigs que el marit pot aplicar a la dona: que la corregís amb dolçor per a que canviés de conducta, però si aquest mètode no funcionava indica que s’apliqués una força verbal o física més gran. Finalment, Christine de Pizan critica la violència dels homes sobre les dones, defensant-les de les humiliacions quotidianes, i argumentant que és aquesta violència sobre les que es fonamenta el poder dels homes damunt les dones.
En alguns textos legislatius, com el “Fuero de Calatayud”, es plantejava la possibilitat que un home acabés matant per error al fill, servent... i en aquests suposats casos d’homicidi involuntaris com a resultat de corregir amb duresa, es demanava benignitat amb l’homicida, ja que se’l jutjava més per la seva intenció que per les conseqüències que havia tingut el seu acte. En el cas de les joves i dones, la seva educació també podia tenir lloc amb aquesta formació, que acabaria un cop estiguessin casades, amb els marits que serien els que acabarien la feina iniciada pels pares i mares. Per tant, la violència física i psicològica, mantinguda dins de la moderació, era permesa ja que tenia la finalitat d’educar a la dona, sobretot quan aquesta tenia un caràcter irascible.
A El conde Lucanor apareix un mètode seguit per un jove per aconseguir controlar la seva dona, que tenia fama de tenir molt mal caràcter. Mentre menjava va començar a cridar i a inquirir als animals de la llar que li portessin aigua i com aquests no seguien les seves ordres, els va anar matant. Llavors va demanar el mateix a la seva dona i aquesta, aterrida pel que havia vist, es va tornar completament submisa i obedient.
A Catalunya, la llei reconeixia al marit el dret de castigar la seva dona, ja que era el seu posseïdor i senyor i com a tal, havia de corregir-la. Per exemple, Peregrino de Fraga va matar la seva dona sense voler. Ella li estava aguantant un llum al celler, però com no li agafava bé el llum, ell li va tirar una gerra pel cap, per a corregir-la del mal servei que li feia, amb tan mala sort que la va matar. El rei Joan I el va perdonar.
Segons García Herrero (2008), Pedro de Ayera s’excusava d’hipotètics futurs mals comportaments de la seva dona, María de Albarracín, dient que si ella feia coses indegudes, ell procediria segons pensés convenient. A més, en els documents quedava clar que Pedro la maltractava per això.
Però no s’havia de qualificar-se de marital correcció el comportament d’un marit furiós, gelós o borratxo que apallissava la dona per causes nímies. En aquests casos es tractaven de simples maltractadors, que aprofitaven aquesta suposada benignitat que s’havia de tenir en aquests casos. L’abús marital excessiu també podia ser causa de “divortium”. Al principi els tribunal eclesiàstics instaven a les dones a tornar a casa seva per reconciliar-se amb els seus marits, però un cop es veia que la reconciliació no era possible, el jutge eclesiàstic podia sentenciar la separació. Tot i això, les peticions de divorci són gairebé inexistents i encara que es fes la demanda i es pogués demostrar la crueltat del marit, no sempre s’obtenia.
- Violència Sexual
El cas de la violència sexual és molt difícil de tractar per la dificultat de trobar en les fonts informació sobre la violència sexual infringida a les dones en l’àmbit familiar i dins el matrimoni.
Tot i això, el matrimoni no lliurava a les dones de la brutalitat de la violació. A més dels estranys i persones properes, podia ser violada pel propi marit. Segons Marta Torres, la violència sexual en la parella estava naturalitzada ja que els homes i les dones assumien que la relació sexual era necessària dins del matrimoni, com a dret del marit i obligació de la dona (TORRES FALCÓN, 2004).
Sent en aquest cas resultat d’una situació naturalitzada no tenia cap conseqüència, ja que l’home estava legitimitat a prendre allò que li pertanyia quan volgués. Rojas Marcos diu que en l’àmbit del matrimoni la vexació i submissió de l’esposa als capricis del marit han estat considerats com a part integrant del contracte sexual. No es considerava de la mateixa manera que una violació produïda a l’exterior, potser més freqüent del que s’ha arribat a registrar a les fonts, ja que aquesta era considerada com un delicte molt greu.
Un exemple és un matrimoni amb fills que va fer promesa de castedat, però el dia de Pasqua, data en què es prohibien les relacions, el marit va agafar la dona i va trencar la promesa. Aquest la va violar malgrat les seves lamentacions, ja que la dona volia mantenir el vot que havien fet.
A les Cantigas, una noia enamorada d’un jove que havia viscut amb ella des de petits, és obligada a casar-se amb un home. Quan la noia li explica la seva situació al marit, aquest fa pres al jove i intenta forçar la noia.
Una actitud que moltes dones seguien, no per elecció, sinó impulsades a això, era la prostitució. Proxenetes podien ser els pares, les mares o altres dones, però també els marits, dels que depenia la dona, qui per encontrar-se dins del món prostibulari o per gaudir d’una millor vida venent el cos de la seva dona o protegida.
- Violència psicològica
La violència psicològica també pot presentar moltes formes. Un dels seus primers tipus en l’Edat Mitjana i relacionat amb la institució del matrimoni i la sexualitat de la dona era l’alienació de la voluntat i l’elecció forçada de l’estat.
Eukene Lacarra mostra un exemple en què es pot veure una clara forma de supressió de la voluntat de la dona: Alvar Fáñez, per provar-la, va fer veure que veia a les vaques com a cavalls, i als cavalls com a vaques; llavors, la seva dona va donar la raó al seu marit, donant raons que fessin pensar a tothom que el seu marit no estava equivocat. D’aquesta manera, se’ns mostra que les qualitats que s’esperava en les dones de bon enteniment era acabar amb la seva personalitat i voluntat per a donar-li la raó al seu marit.
D’altra banda, l’elecció forçada d’estat també va ser una característica pròpia de l’Edat Medieval i que anava contra la llibertat de les dones.
La societat medieval havia senyalat dos camins per a les dones: el matrimoni o el convent. I poques vegades l’elecció de la dona era fruit de la seva reflexió, maduresa i llibertat d’elecció. A causa d’aquesta actitud de subordinació, la major part del sexe femení es veia obligat a acatar decisions sobre si mateixes, els seus actes, el seu futur i sobretot, llibertat sobre la seva sexualitat i matrimoni. El valor de la dona sobretot en les classes privilegiades era com a úter reproductor, com a mitjan per crear aliances que facilitessin béns i poder, i per això es feia necessari preservar la virginitat que li assegurés la ubicació en el marc social. Un altre cop es pot veure com hi ha la intenció de controlar la dona i la seva sexualitat. I elles gairebé no tenien possibilitat de protesta o de rebel·lió, ja fos perquè la seva mentalitat no ho concebia o perquè li portaria males conseqüències: ser durament reprimida o caure en la marginalitat.
Per tant, l’obligació a contraure matrimoni era molt habitual. Moltes dones eren casades contra la seva voluntat per les seves famílies i no podien fer gaire cosa per impedir-ho. La dona no podia decidir el seu futur i si ho feia podia ser desheretada. Són molt nombrosos els casos de dones que van ser casades a la força. A las Cantigas de Santa María (105, 135, 195) es troben casos de nenes casades sense el seu consentiment i que sofrien maltractaments a mans dels seus marits. Destaca el cas de Caterina, una noia menestral de 16 anys, que després d’unes esposalles es va recloure al monestir de les Predicadores de Barcelona d’on va ser raptada a cop d’espasa per la família del promès rebutjat per ella. Moltes noies el que intentaven era entrar als monestirs per evitar casar-se.
Tot i això, posteriorment, al Fuero Real de Castella, es va introduir una legislació que prohibia als pares casar a la filla per la força, ja que si ho feien el matrimoni no tindria validesa, tot i que en moltes ocasions va ser obviat.
Poques podien escollir el seu destí i per a aconseguir-lo havien de comptar amb la decisió del pare, marit, germà... Els homes es veien legitimats per a disposar de les dones com a pertinences, i en molts casos, el control sobre la sexualitat de les dones per part del marit podien continuar inclús després de la seva mort: en molts testaments queda fixada una clàusula per a la fidelitat “post mortem” per la que si la dona es tornava a casar, no rebria tots els béns que li corresponien, sinó que aquests passarien a una altra persona.
Aquesta situació de submissió de la dona no s’acabava ni amb la mort del marit. Les vídues tenien prohibit realitzar unions legítimes i mantenir relacions sexuals, ja que podia ser considerada com a adúltera. La dona quedava durant un any després de la mort del seu marit, sota la vigilància dels parents, per la qual cosa la seva sexualitat i estat tornaven a estar sota control i no tenia completa llibertat.
Per regla general, els insults verbals més greus expressaven sobretot violència de gènere quan es referien a la sexualitat de les dones. Encara que en els apartats anteriors la capacitat de l’individu per a torçar la voluntat de la dona acostumava a ser fruit de la força física, el càstig i el confinament, també podia aconseguir-se mitjançant la por psicològica de la víctima, amb amenaces de càstig diví o de maleficis.
S’ha de tenir en compte que un ambient privat hostil podien donar-se nombrosos moments d’insults, vexacions, mofes, ridiculitzacions, menysvaloracions... tant per part dels seus marits com dels seus familiars més directes. Per regla general, els insults verbals més greus expressaven sobretot violència de gènere quan es referien a la sexualitat de les dones.
Una altra violència psicològica es pot veure en els casos de les anomenades “malmaridades”, com per exemple, en el cas de Godelive. Sofria vexacions, abusos, coaccions i amenaces, se li retirava l’aliment mentre els servents s’ho menjaven...
Altres malmaridades a Espanya podien sofrir abusos, violacions, amenaces o altres perjudicis mitjançant la realització d’activitats que provoquessin pors reals o imaginàries o aquelles que mitjançant dolor psíquic podien arribar a provocar malalties; terror per ser entregades al dimoni.
També suposava una gran frustració i angoixa el fet de no poder complir l’objectiu de donar descendència al marit: era com si no complissin les seves expectatives i tenien por a ser repudiades o a tenir altercats amb el marit.
Moltes vegades aquesta violència venia donada a causa de la separació dels fills contra la voluntat de la mare. Aquestes situacions es donaven sobretot quan existien interessos polítics o econòmics i llavors les mares sofrien l’angoixa de la possible mort dels seus fills, el seu maltractament o confinament, o el simple fet de no poder mantenir-los.
Per acabar, s’ha de mencionar la gran violència psicològica que podia suposar les mateixes agressions físiques i sexuals, ja sigui la por o obligar a les esposes a prostituir-se contra la seva voluntat.
- Violència econòmica
La majoria de les dones eren desposseïdes dels seus béns i necessitava l’autorització de l’home per poder fer-ne ús. Aquesta situació les deixava en absoluta dependència dels homes amb que convivien. A més, com el marit necessitava el permís i consentiment de la dona per poder manipular els béns d’ell, moltes vegades les dones eren sotmeses a amenaces per a que signessin els documents necessitats.
Coma violència econòmica també s’ha de tenir els casos d’adulteri, ja que la dona adúltera acostumava a perdre el seu dot i, per tant, encara se situava en una posició de major subordinació respecte al marit, que era el que es quedava amb totes les seves possessions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada