Tot i que és difícil obtenir una idea clara de les diverses reaccions de la societat respecte a aquesta crisi social i moral que es produí arreu d’Europa, per l’amplitud territorial, i perquè implicà a tota la massa poblacional, però sobretot perquè parlem de mentalitat i reaccions morals que ben sovint no són recollides, podem dir que en forma general aquests fets van passar factura a aquells sectors sectors socials que ja eren considerats com a estranys o diferents, tant si es trobaven fora, com a dins de la cultura cristiana imperant. Evidentment, sectors que van ser rebutjats i exclosos foren aquells que no formaven part de les doctrines cristianes: les dues grans religions imperants al moment a més de l’esmentada, la musulmana a nivell extern i la jueva a nivell intern, foren objecte de literatura i escarni, especialment la segona, que es va veure insherida dins d’una societat que l’acusava de molts dels mals socials, com ara d’usurers, i que cada cop l’acorralà més i més: a tall d’exemple només cal esmental l’assalt al call jueu a la ciutat de Barcelona , que tingué lloc durant els dies 5 i 6 d’agost de 1391, i en el qual moriren 200 persones de cultura i religió jueva. Un altre exemple de criminalització de sectors socials va ser la de les persones marginals i pobres, que foren objectiu de teoritzacions i acusacions vàries, incloent les de causants de la crisi; o fins i tot un altre sector que va ser víctima de recriminacions i certa marginació va ser l’ordre dels franciscans per l’ascens de les doctrines dominiques. Aquesta recerca d’homogeneïtzació també afectà a aquells sectors dels quals es considerà una actitud moral i sexual reprobable: aquesta fou la causa/conseqüència de les acusacions de sodomia/homosexualitat que es manifesten al llarg d’aquesta época, i que són les bases de la profunda repressió del carácter homosexual a l’Época Moderna.
He utilitzat en el parràgraf anterior les paraules sodomia/homosexualitat en correlació amb els conceptes de causa/conseqüència ja que en arribar a aquest moment, i tot i que la sodomia era inicialment interpretada com un pecat que incloïa altres formes de relació sexual no exclusivament homosexual, aquests dos conceptes van acabar essent sinònims i la sodomia fou la paraula emprada básicament per a les acusacions d’homosexualitat. Així mateix, perquè l’acusació de sodomia s’aplicà a moltes persones i fou la conseqüència de l’assimilació per part de bona part de la població d’uns conjunts o sectors socials com a preeminentment homosexuals. Així, no podem dir que tan sols s’elaborés un pòsit cultural en contra de l’homosexualitat en si, sinò que també aquesta acusación va servir per a reforçar d’altres culturals o políticament greus: és a dir, que molts cops serví per a càrregar culpes o càstigs a sectors socials despreciats o rebutjats per aquesta nova societat que s’anà conformant. Veurem com aquestes acusacions responien més a raons polítique o de conflicte o confrontació ideològica interna que no pas a un extrem rebuig de la conducta homosexual en si mateixa (al menys a l’inici).
+SDOMITAS.JPG)
[2]Ens trobarem amb dues acusacions bàsiques a l’hora de crear la cosmovisió de l’homosexualitat com un fet dolent i malfactor, una de caire exterior i una altra d’interior. La primera fa referència a l’especial acusació a d’altres cultures de pecats sexuals “antinaturals” i “bestials”, com ara l’assimilació amb els musulmans. Sovint es trobaven acusacions d’aquest tipus, que criminalitzaven i animalitzaven qualsevol actitut. Així, es crea un general refús i repulsió de forma doble: a través de l’assimilació a conductes “generals” musulmanes, els homosexuals van anar assolint aquest paper tan diferent als dos últims segles anteriors. Els atributs de sexualitat desbordada foren atribuits als musulmans especialment a partir de la consecució de les Creuades cristianes a diferents llocs d’Orient, que es van desenvolupar emtre els anys 1095 i 1921: aquestes foren campanyes militars que abogaven comúnmente a motius d’erradicació dels enemics religiosos, però que realmente adhuïen a motius de dominació i enemistat política i econòmica. Un exemple d’aquesta extensa literatura que confirmà entre el món cristià als musulmans amb actituts reprobables és aquest text de l’època de la primera creuada, que apunta “degradaron, sodomizándolos, a hombres de todas las edades y condiciones: niños, adolescentes, jóvenes, viejos nobles, sirvientes y, que es lo peor y lo más malvado, clérigos y monjes, e incluso –algo de lo que, ¡ay, qué vergüenza!, no se había hablado ni oído hablar desde el comienzo de los tiempos– ¡obispos! Ya han matado un obispo con este nefando pecado.”
L’altre gran acusació, encara molt més influent i potent fou l’assimilació de conductes homosexuals amb conductes considerades enutjoses dins la pròpia societat, i relacionades també amb l’element religiós: aquestes foren les acusacions d’heretgia. Per exemple, una altra creuada que es va desenvolupar dins el propi territori europeo fou la que va anar contra els càtars: aquest es trobaven nuclearitzats al sur francès, a Occitània, durant el segle XIII. El catarisme va ser identificat com un moviment herètic perquè confrontava les interpretacions de l’Esglèsia oficial respecte de les escritures i el paper de la divinitat, i per exemple propugnava la salvació no amb la fe, sinò amb el coneixement de les Escritures i la seva aplicació. Però sobretot la seva influència i arrelament a les zones nuclears (sur de França, però també algunes del comtat de Barcelona i el nord d’Itàlia) supossaven un desafiament polític i religiòs a aquest necessitat d’uniformitat i control social de la qual parlavem a la contextualització del període. Un exemple va ser l’evolució de la paraula francesa bougre, que originàriament significava heretge, acabà per ser sinònim d’homosexual. En definitiva, s’observa una altra vegada com les acusacions d’homosexualitats responien en aquests moments de creació de la ideologia antihomosexual a l’ambició política dels poders, tant del religiòs com del laic. El desig d’uniformització va recaure sota altres sectors religiosos, com ara l’ordre dels Templaris, acusació que sens dubte respon a la indubtable necessitat d’apropiar-se dels seus bèns i influència, ja que aquesta constituïa una de les ordres militar més fortes i més riques en tots aquests aspectes.
Així doncs, aquests exemples ens apunten que els homosexuals foren objecte d’acusacions concretes que degradaren la seva imatge davant la societat. Pero cal determinar què o qui va ser l’agent promotor, el motor bàsic d’aquestes acusacions i desprestigi. Sembla clar que la tendència general d’acusació directa i que tingué repercusions en la reputación dels homosexuals va ser la que provenia de l’aparell polític i legislatiu, tant secular com eclesiàstic (fet que sobta si tenim en compte el paper de la cultura homosexualitat dins l’Esglèsia que s’ha pogut explicar a l’apartat anterior). De fet, aquest és un altre fet cojuntural de causa/conseqüencia que desencadenà les reaccions abans esmentades: assistim en aquests darrers segles baixmedievals a la consolidació d’unes estructures de control rígid i cada cop més estés tant de la moralitat, com de la regulació de l’àmbit privat, que començarà a exposar-se com a públic: el control del comportament sota el model monolític que serà la clau dels segles posteriors es forja en aquest moment, així com l’allau de documentació legislativa i religiosa sobre aquests afers. Així, tenim per aquests segles XIII i XIV el recull, l’expansió i generalització de lleis que recullen penes severes per a conductes sexuals considerades inmorals o pecaminoses: en definitiva, s’observa un progressiu enfortiment de les pressions politiquees i religioses, que fusionaren la seva dialèctica en moltes ocasions.Aquesta és una de les claus per a poder copsar aquest maltractament social de les minories, i de l’homosexualitat.
Així, pel que fa a legislació[3], nomès esmentaré un document castellà que recull molt bé aquest trets essencials que acabo de comentar. Correspon a l’àmplia legislació d’Alfons X de Castella, que governà de l’any 1252 al 1284, que pretenia unificar i reformar de manera profunda les constitucions i lleis del regne. Aquest document es fa esment de la idea de “pecat contra natura”, que serà recollida per altres legislacions que es basaran en aquesta gran compil·lació d’Alfons X, com ara a Orleans (França) o a Itàlia (on es va estendre per tota la legislació urbana, on les últimes en incorporar decrets d’aquest tipus foren Perugia i Florència al segle XIV). Aquesta idea, que provè evidentment de la religiositat, tot i que també de l’evolució de la idea de “dret natural”, serà la clau per confrontar aquests “comportaments antinaturals, bestials i repugnants” amb el corpus social i són les primeres autoritzacions legals i públiques d’aquest tipus: les primeres de tota l’Edat Mitjana. D’afegit, cal esmentar que són alhora els primers reculls on es defineix de forma clara qué es el pecat/delicte de sodomía del qual he parlat anteriorment i quins són els seus actors. A més, aquestes fan involucrar directamente la població, com a actor actiu en el procès de denúncia (paper que la Inquisició potenciará extremadament):
“Sodomítico dicen al pecado en que caen los homes yaciendo unos con otros contra bondat et costumbre natural (...)Cada uno del pueblo puede acusar á los homes que facen pecado contra natura. Et este acusamiento debe seer fecho delante del judgador del lugar do ficiesen tal yerro: et si les fuere probado, deben morir por ende, también el que lo face como el que lo consiente, fueras ende si alguno dellos lo hobiese á facer por fuerza ó fuese menor de catorce años”.
[4]Les lleis també van inmiscuir-se en els afers de les comunitats religioses. La postura de l’Esglèsia es va radicalitzar degut als factors ja comentats, i s’observa una obsessió per a regular la vida i l’ordenació de les comunitats i els membres religiosos, que continuarà al llarg de l’Època Moderna, però tot i això les expressions més dures segueixen provenint de l’àmbit legislatiu secular. De fet, l’aplicació penal de totes aquestes lleis probablement no fou tan severa en els primers temps, especialment si parlem de la pena capital que en teoria s’havia d’aplicar segons deien moltes legislacions, tot i que es produirà un augment progressiu de les penes i de les acusacions, i tot algunes representacions iconogràfiques que es conserven (que pot ser amb una finalitat adoctrina més que realística). En general, el que es produeix és l’escarni públic, o l’excomulgació, per exemple.
El que sí queda clar és que tot aquest context va minvar de forma clara les manifestacions homosexuals, i reduí a aquest col·lectiu en una “minoria”, en el sentit que quedà relegat i criminalitzat. Com a conclusió, nomès exposar el cas més cel·lebre d’ajusticiament a un persona homosexual, singular i pèrfida no nomès pel mode d’ajusticiament, sinò perquè aquesta mort fou, sens dubte, tot un símbol d’adoctrinament. Parlo del rei d’Anglaterra entre els anys
Així doncs, aquest fet ens serveix com a conclusió de la bestialitat i la brutal violència social que es donà a l’època baixmedieval contra molts sectors, no nomès l’homosexual, i no nomès de forma dialèctica, i que posà un trist final a una història general de tolerància i certa llibertat homosexual a la gran part dels segles de l’Edat Mitjana: de l’acceptació, a la sàtira, i finalment a la criminalització. L’homosexualitat va ser un fet social que ens presenta a través de la seva història l’oportunitat de poder conèixer l’evolució de la pròpia mentalitat medieval, i copsar que certament aquest adjectiu actual de “medieval” per a una actitud incívica o irracional nomès es podria aplicar de forma clara, pel cas de la història de l’homosexualitat, al període baixmedieval.
[1] Templari besa a un clergue, segons Jacques de Longuyon a Les Voeux du Paon, 1350
[2] Representació de sodomites als Comentaris de Dant, Guido da Pisa, 1345
[3] Que, per a John Boswell, “es probable que nunca, desde la época de Diocleciano, haya habido cambios más bruscos y radicales de la estructura jurídica de Europa como los que tuvieron lugar en la segunda mitad del siglo XIII”
[4] Ajusticiament per sodomia, crema de Hohenberg i el seu servent Zürich, 1482
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada